Parèntesi

Sempre s’ha dit que no hi ha repte més difícil, per a uns pares, que un fill adolescent, i sobra afegir que la cosa es complica quan es tracta d’una filla. Són una mena de marcians amb hormones, en ple carrusel emocional, les claus dels quals per entendre el seu capteniment estan seriosament encriptades. Si els fills són un misteri, els fills adolescents són allò que va dir Churchill parlant de Rússia, “una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma”. És a dir, impossibles de desxifrar.

Però, i què passa amb ells?, es desxifren a si mateixos? Perquè, situats en el paper de pares, els adults oblidem fins a quin punt és difícil per a un adolescent aconseguir una gramàtica segura per entendre’s a si mateix i, alhora, per entendre el món. Fa poc vaig tenir una conversa amb la meva filla Ada, que acaba de complir els seus esplèndids setze anys. Estàvem en ple ritual mare-filla sobre sortides, permisos, riscos, etcètera (conversa obligada, m’entendran, en festes de Sant Joan) i la cosa va arribar al punt calent entre allò permissible i allò permès, frontera que acostuma a tenir límits difusos. I tot d’una, en ple frec a frec dialèctic, Ada em va dir: “No t’adones que és molt difícil fer-se gran?, com es fa, mare?”. “Com es fa, mare?”, i es va aturar el temps…

Hi ha moments que queden suspesos en l’aire, tan sobrecarregats de tendresa que et deixen l’ànima penjant. Allà hi havia la meva filla en tota la seva esplendor, una jove decidida i bonica, i tanmateix només era una nena vulnerable, mostrant-me la seva fragilitat i les seves incerteses. Res no és fàcil per a ells en aquestes edats en les quals la infantesa ha quedat lluny però l’edat següent és un terreny relliscós i traïdor. Caminen a les palpentes, sense saber qui són, ni qui som, cercant amb neguit una brúixola segura. I en aquest procés, fins i tot quan estan molt acompanyats, quan som allà, al seu costat, vigilants, fins i tot així viatgen molt sols. “Com es fa, mare?”. I una és allà davant, intentant respondre sense trobar el llenguatge, malgrat estimar les paraules, perquè aquesta bella adolescent haurà de viure sola els seus primers amors, les seves primeres trobades amb els dimonis de la nit, les seves primeres vegades d’aprendre a dir no, els seus primers sí... Els nostres fills estan tan sols davant aquesta vida a la qual volen entrar, orfes de màscares, transitant a la intempèrie, tan purs encara! I alhora, estem tan espantats nosaltres, deixant-los anar!

Penso en això mentre les paraules intenten enfilar els meus sentiments. Sento l’orgull per veure la meva filla feta una doneta, i alhora, la por sobrevola els meus temors, els alimenta, els posa una lupa d’augment, sabedora que la maternitat és una font de sobresalts.

“Com es fa, mare?”, i qui ho sap, qui té la gramàtica, qui li aconsegueix a la seva filla l’armilla antibales perquè no la fereixi el món?