I a qui votaran?

Els lents matins dels vells. La seva hora del passeig difícilment coincideix amb l’horari laboral. El paisatge i la ciutat són diferents, menys precipitats. Tot un panorama absent de col·lapses i vida agitada. El sol estival de les onze és un altre sol. Una altra llum. A partir de quan els púbers consideren vella una persona? Per als nostres degans, els dies, les setmanes, els mesos... són provisionals. Igual que el futur: un interrogant, o alguns, potser una trampa; un buit en el qual perdre’s. A la sorra del rellotge ja li queden pocs grans. El cos convertit en la metàfora del que va ser. Imperfeccions que creixen –¿imperfeccions o saviesa?–. La falsa solitud de la consciència i la veritat implacable del deure complert. I aquesta llàgrima que s’anuncia? La fogonada dels records? La destralada invisible de totes les pors? Ells són de l’època que el planeta dels adults es regia per secrets, per mitges frases; ensenyant molt més amb l’exemple, i els gestos, que amb les paraules. I així ens van marcar el camí.

Longeus, veterans..., un retaule de la nostra gent gran que ha fet possible que estiguem encara aquí. Formem part de la seva història i ells de la nostra. Potser ja només odiïn el menjar sense sal, les pastilles, la pluja, les amanides mixtes, els pírcings dels néts, les tardes curtes d’hivern, els ciclistes, el caniche de disseny urbà de la senyora del banc del costat o les ofertes telefòniques..., o ni això, odiar és una altra cosa. Com els nens eviten mirar cap a les ombres, perquè, a diferència d’ells, sa- ben amb el que es poden trobar. Arriba un moment en què els ancians es dibuixen gairebé de cara; per a ells la pròpia realitat ja no és qüestió de maquillatge, de bellesa ni d’autoengany. Amb l’edat, per fi, un ja és capaç de viure dins de si mateix. Un llarg aprenentatge. Diuen que ser feliç és no haver de recordar. No n’estic segur.

Però ¿a qui votarà la gent gran? Ells, que es miren la vida com s’han de mirar els quadres: uns passos més enrere. Votaran? Fins fa molt poc el món, la societat, la política i el mercat eren dels joves, avui, molts viuen del precari suport dels seus veterans. L’eufemísticament anomenada edat daurada arriba al 18%. I opina poc. Els escolta algú? La memòria i el patrimoni no sols són a les pedres i als llibres. També en la paraula escoltada.