La cua del pacte

Ala sortida de l’estació d’Atocha hi ha una cua magnífica. Molt fina, molt humana. La primera vegada que la vaig veure no la vaig saber entendre, i vaig acabar pertorbant la seva delicada orientació. O sigui que em vaig colar. Però és tanta l’harmonia espontània, la confraternitat silenciosa dels seus ocupants, la seva paciència serpentejant, que ningú no es va enfadar amb mi. No hi va haver retrets, ni murmuris, ni mirades rancoroses. Em van deixar colar al meu aire, passant per davant de tots sense vergonya, diria ara que fins i tot obrint-me el camí, observant-me amb cert afecte compassiu, com si el meu pas fos el d’una pobra formiga desorientada o una vespa boja que no sap què fa. De tota manera, el fet resultava sospitós, i per un instant vaig pensar si m’havia tornat invisible, donant ales a aquesta fantasia que imagino que a tots ens sobrevé de tant en tant.

Però crec que el que hi passava era que, senzillament, aquests paios ja són autèntics professionals, i comprenen que aquesta és una cua que requereix una experiència, un bagatge; com a bons especialistes, saben que cal donar un temps d’adaptació als principiants, perquè aprenguin a desxifrar els seus secrets. Que no és fàcil assimilar tot d’un plegat la troballa d’una perla de civilització, en plena jungla d’asfalt, entre rugits fumejants. Enmig d’aquesta vida que portem d’abusos continus, a cop de colze i clatellots, aquest prodigi de respecte transeünt és molt desconcertant. Segons com estiguis aquell matí, et poden venir ganes de posar-te a plorar.

El cas és que, en la seva puresa, es tracta d’una cua complexa i bastant llarga, que desemboca en set parades d’autobús, diferents però limítrofes, cada una amb el seu corresponent pal, pivot o palet informatiu numerat. O sigui que és una cua que uneix l’espera pacient dels viatgers de les set línies, i que només en el moment en què cada autobús arriba al seu pivot, els habitants de la cua s’encreuen entre ells, en una deliciosa ziga-zaga, enrenou ondulant, exaltant la cua el temps just per tornar a recompondre-la, una altra vegada càlida i melodiosa com l’escala de do sostingut menor. En quin moment i per quina raó va sorgir l’impuls d’organitzar el joc en una sola cua dúctil i adaptable, en comptes d’alinear-se en set línies rígides i previsibles de tota la vida? D’on neix aquesta pirueta artística mancada de sentit però que obliga a l’acord, la col·laboració i el pacte, inexorablement? Misteris de la naturalesa urbanita que ajuden a suportar les manotades de les foques o les dentades d’aquesta altra fera que també portem a dins.

D’on neix aquesta pirueta artística mancada de sentit però que obliga a l’acord, la col·laboració i el pacte?