Sempre ens queda Ràdio 3

Durant molts anys em van fer pànic les tempestes. Vull dir les tempestes de debò, amb llamps i trons que fan tremolar les parets. Per combatre la por, abaixava les persianes, tancava les finestres, em posava taps a les orelles, em ficava al llit, sota tres edredons antiatòmics i, com un gos la nit de Sant Joan, bordava fins que sortia el sol. Però com que el temps ho cura tot, ara les tempestes ja no m’afecten.

És més: quan llampega m’agrada sortir al balcó a mirar el cel, calcular quants segons triga a espetegar el tro per endevinar la proximitat de la tempesta i preguntar-me si no deuen ser, al·leluia, els primers símptomes de l’apocalipsi.

Tot això ve a tomb per l’actualitat d’aquests dies fètids. Quan l’ambient es carrega amb acusacions, filtracions, sermons, informacions, histèries electorals, quan a mig món tot sembla que penja d’un fil o depèn d’una sola carta i s’instal·la una sensació d’adrenalina i ruleta russa, m’espanto i busco refugi no sota els edredons però sí a Ràdio 3. Connectat als auriculars, la vida passa millor. La programació de Ràdio 3, que fa que un se senti moderadament orgullós de pagar impostos, és exòtica, apolítica i transmet un ritme vital terapèutic, gairebé zen. Cíclicament, sempre torno a Ràdio 3. És com una cura ràpida de desintoxicació contra l’estrès del present estrepitós. Fa anys que ens coneixem i sempre m’agrada retrobar-hi veus que, en comptes de parlar, xiuxiuegen (tipus David Fernàndez) i que, amb un atreviment postadolescent, vocalitzen títols tan naïfs i petulants com Perdóname si no vuelvo a casa esta noche o Cuando los elefantes sueñan con la música. Fora de context, són títols ampul·losos però, a la pràctica, funcionen i permeten accedir a una oferta que, a diferència de la majoria de les altres emissores, proposa música de tot el món, aliena al tràfic discogràfic. Les veus masculines emfasitzen els matisos més vellutats. Les femenines recorden les d’aquella noia pàl·lida de Sigüenza que vam conèixer a Berlín i amb qui, bé, deixemho córrer. A Ràdio 3 s’hi respira una virtualitat narcòtica que permet aturar-te a assaborir paraules com quilombo, laberint, òrbita i estimular la imaginació amb boscos habitats, pelicans aflamencats i vicis hexagonals. No és una ràdio realista, i mentre a l’exterior retronen la guerra electoral i els ultimàtums britànics, a Ràdio 3 entrevisten un virtuós de l’acordió diatònic. Per experiència, sé que la relació amb Ràdio 3 no acostuma a durar. Que, quan ja has recorregut tots els programes i retrobat les veus xiuxiuejants, els percussionistes brasilers, els gaiters otomans i els festivals dervixos, sents la humana necessitat de tornar a l’actualitat. I encara que prometis que no trigaràs tant a tornar, saps que no serà així i que, en el fons, començaves a enyorar el fang, la sang, la ràbia i les mentides del camp de batalla. Però, mentre vas esquivant els obstacles amb energia renovada i proves de no intoxicar-te gaire, et reconforta saber que sempre et quedarà Ràdio 3 per, quan tot torni a ser insuportable, trobar-hi una estranya forma de calma.

Ràdio 3 és com una cura ràpida de desintoxicació contra l’estrès del present més estrepitós