La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Buscant la Dory’ arriba amb dades mundials de rècord
Pixar proposa una comèdia boja lluny de la recent ‘Del revés’
El guanyador de dos Oscar Andrew Stanton –director de Bichos, una aventura en miniatura (1998), Buscant en Nemo ( 2003), WALL·E, Batallón de limpieza (2008) i John Carter (2012)– i la productora Lindsey Collins explicaven aquest dilluns a Madrid, per enèsima vegada, un dels lemes de Pixar Studios: “Només fem una seqüela si algú té una bona idea per fer la pel·lícula. De fet, és exactament el mateix criteri que apliquem en les pel·lícules originals: si hi ha una bona idea, ens posem en marxa”. Que 13 anys després de Buscant en Nemo arribi Buscant la Dory – que es va estrenar dimecres a Espanya després d’haver batut el rècord de recaptació d’una estrena d’animació: 186 milions de dòlars a tot el món– és, diu Lindsey Collins, la prova inequívoca que l’interès comercial és secundari a Pixar a l’hora d’animar-se a afrontar una seqüela. Si el motiu fos aquest, aclareix, seria estúpid haver deixat passar una generació sencera entre els dos títols. Es tracta d’una lògica impecable que, d’altra banda, s’il·lustra amb la discontínua progressió temporal de la sèrie Toy story, que aviat tindrà un quart lliurament.
L’entusiasta i desmemoriada amiga dels peixos pallasso, la Dory, era la comparsa pocatraça d’en Marlin en la recerca del seu fill extraviat, el petit Nemo, que el 2003 es va convertir en una nova icona del panteó de l’estudi d’Emeryville.
Després que Pixar postulés a Del revés, de Pete Docter i Ronnie del Carmen, estrenada l’any passat, que la gestió de la memòria és el principal mecanisme de construcció de la identitat individual, la dificultat de treballar amb una prota- gonista que ho oblida tot immediatament era evident. “És un problema heretat de la primera pel·lícula. Aquesta discapacitat de la Dory ens oferia un personatge que viu el present amb una gran intensitat, que és pur present. Aquesta vitalitat tan atractiva descansa precisament en la falta de memòria, però alhora la seva incapacitat per generar records ha estat el problema més difícil a què ens vam enfrontar a l’hora d’escriure la història”, admet Stanton. I Collins afegeix: “Efectivament, Del revés ens ensenyava que és difícil saber qui ets quan no recordes el que t’ha passat, però el que sobreviu en la Dory és el contingut emocional dels seus records. Potser els detalls se’ns escapen, però les emocions que hem viscut es queden amb nosaltres, i això és el que li dóna la confiança necessària per emprendre la recerca d’uns pares que ni tan sols recorda com es diuen”.
Insistint en això, Stanton subratlla que la Dory funciona com un nen. La seguretat que té en si mateixa descansa en una impregnació emocional forta, encara que no pugui assenyalar amb precisió d’on procedeix. Una altra qüestió que els neurobiòlegs encara investiguen és on i com es custodien les diferents varietats de la memòria: la sensorial, l’emocional, la psicomotriu, la textual...
La pel·lícula, a més d’aquest viatge a la reconstrucció emocional i biogràfica de la Dory –una versió succinta del que explicava de manera profusa i erudita Umberto Eco a La misteriosa flama de la reina Loana–, porta molt més lluny la vocació de comèdia de diàlegs i acció de la seva predecessora, i per això presenta un nou amic de la Dory, en Hank, un pop que servirà de suport al petit peix cirurgià per sortir-se’n en les audaces escenes fora de l’aigua d’aquesta seqüela.