La Vanguardia (Català-1ª edició)
El cas Bicigate
The program Director: Stephen Frears Intèrprets: Ben Foster, Chris O’Dowd, Jesse Plemons, Guillaume Canet Producció: Regne Unit, 2015. Duració 103 minuts. Biogràfica
La primera imatge de The program és la d’un ciclista pujant un port de muntanya. L’esforç, la suor, la respiració accelerada... La puresa de l’esport. Pocs minuts després, d’aquesta puresa no en queden ni les espines: Lance Armstrong, jove promesa del ciclisme, accepta passar pel laboratori per estar en condicions de competir com un campió. I comença el seu desmesurat consum de tota mena de substàncies, segons el programa desenvolupat pel metge italià Michele Ferrari. El principi d’una carrera heroica que, previ pas per un traumàtic i finalment superat càncer, el portaria a gua- nyar set tours de França, esquivant sempre tots els controls antidopatge. Com tothom sap, anys més tard, la veritat saltaria a les primeres pàgines dels diaris de tot el món: en cas d’habitar al cel, l’ídol amb peus de fang es cremaria a l’infern.
I d’això va The program, que no és tant una pel·lícula esportiva (sumant-les, les escenes en què veiem pedalar Ben Foster, un acceptable Armstrong, no superen els cinc minuts) com un thriller d’investigació, de periodistes investigant, en la línia de Tots els homes del president o la recent Spotlight ( Sportlight hauria estat en veritat un títol més divertit). David Walsh, en el llibre del qual s’inspira la pel·lícula, va ser el periodista que va seguir Armstrong al llarg de tota la seva carrera (al principi, quan són dos desconeguts, els veiem jugar al futbolí, molt amics i encara molt innocents) i qui va destapar el pastís, encara que per molt de temps va haver d’empassar-se'l sencer. Per descomptat, aquesta és una obra implacable en la seva denúncia de la pervertida ètica de l’esport, i pinta un Armstrong sense un bri d’humanitat, com l’autèntic dolent de la funció. No és The program, creativament, una pel·lícula particularment notable, però el que explica té interès, i la manera en què ho explica el veterà Stephen Frears és plausible: narració cronològica, dinàmica, sense concessions sentimentals ni temps morts.