La Vanguardia (Català-1ª edició)
Suor, llàgrimes i sang
Espanya-Itàlia és el gran clàssic de les últimes tres Eurocopes i la Confederacions
Només hi ha un esdeveniment esportiu que pot paralitzar un dia de vacances d’estiu, a més del Tour de França. I és un Espanya-Itàlia, convertit els últims anys en un clàssic dels tornejos internacionals. És la batalla d’estils eterna, entre la supremacia de la passada i el refinament de la defensa. En Mundials, en Eurocopes i fins i tot a la Copa Confederacions, els camins d’Espanya i Itàlia s’han creuat en eliminatòries mítiques en què s’ha hagut de suar de valent per guanyar, llàgrimes en els derrotats i fins i tot sang, com en el cop de colze de Tassotti a Luis Enrique en aquell penal no xiulat al Mundial dels Estats Units.
Però des del 1994 ha plogut molt. I sempre a favor de la roja. En les tres últimes Eurocopes, Espanya i Itàlia s’han vist cara a cara jugant- se el seu futur en la competició. I la selecció espera que es mantingui la ratxa victoriosa dels quarts de final del 2008, de la final del 2012 i fins i tot la línia marcada en les semifinals de la Confederacions del Brasil el 2013. En totes Espanya va deixar a la cuneta Itàlia, que no derrota la seva bèstia vermella des de l’agost del 2011.
Aquest serà el quart capítol d’una tetralogia de poder a poder. I no va haver-hi més entregues de la sèrie perquè a Sud-àfrica Itàlia no va passar de la primera fase i totes dues van fallar estrepitosament i se’n van anar a casa de bon començament al Brasil. Tot i això, la selecció que perdi dilluns a París tindrà la revenja servida a cop calent. Perquè el sorteig per a la classificació del Mundial de Rússia ha ofert que els azzurri i la roja lluitin al mateix grup. A l’octubre Espanya ja sap que visitarà Itàlia.
Durant molt de temps l’error de Julio Salinas davant Pagliuca i el posterior gol de Baggio a Zubizarreta es considerava l’exemple del
Després que a Croàcia li hagi tocat Portugal, la selecció veu de més bon ull l’encreuament amb Itàlia
sostre de la selecció espanyola amb els quarts de final. L’episodi de Tassotti amb l’actual tècnic del Barça a Boston va marcar una generació. “Iniesta és el millor –va analitzar l’exdefensa milanista–. Però Itàlia és l’única que juga com un veritable equip, gairebé com un club, és més que una selecció i pot arribar a la final”, creu Tassotti, que va ser perdonat per Luis Enrique l’any que va entrenar el Roma.
Aquesta barrera mental i real va caure a Viena el 2008 (0-0) a la tanda de penals, en què Casillas va parar dos llançaments a De Rossi –el romanista és un dels tres supervivents amb Buffon i Chiellini– i Di Natale, quan Cesc va transformar la pena decisiva i va ficar Espanya en una dimensió desconeguda i guanyadora que vol continuar. “Espero que guanyem sense necessitat d’arribar als penals”, declara Juan- fran.
Quatre anys després es van retrobar al grup (1-1) –el gol de Di Natale és l’únic italià en quatre partits oficials– i a la gran final, on una exhibició d’Espanya li va donar el títol, amb gols de Silva, Alba, Torres i Mata. És el partit preferit de Del Bosque. Hi ha deu futbolistes pel bàndol espanyol que repeteixen, per vuit a l’azurro.
A mesura que passen les hores i després de veure que a Croàcia li va acabar corresponent com a rival Portugal, al si de la selecció ja no es veu de tan mal ull el duel davant l’equip de Conte. “Ells també deuen estar preocupats que els hàgim tocat nosaltres”, vaticina Juanfran. I el lateral té raó, perquè el seleccionador transalpí no se sent gens afortunat. “No hem tingut sort amb l’aparellament amb Espanya perquè és una de les seleccions més fortes del món”, lamenta el futur tècnic del Chelsea, que s’estima més no parlar de favoritisme. “Ells són favorits? Si ho dieu vosaltres...”, diu amagant les cartes. La trilogia
L’‘azzurra’ només ha guanyat una vegada Espanya en els seus últims vuit partits des del 2008