La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les cicatrius del drac gal·lès
Si mireu el mapa, Gal·les és un territori que sembla a punt de ser trinxat pels queixals del lleó anglès. És un caprici de la geografia per obra i gràcia de la història. Té gràcia que, havent perdut el partit de la primera fase contra Anglaterra en els últims compassos, al final la selecció de Chris Coleman hagi quedat en primer lloc del grup. Gràcies a això, se li obre un quadre més o menys assequible. Quan es tractava d’empunyar les armes per alliberarse (els gal·lesos) o dominar (els anglesos), gairebé sempre anava al revés: els de l’estendard del drac guanyaven la batalla, però Anglaterra s’imposava en la guerra. Com anirà en aquesta Euro ja es veurà. De moment el destí d’uns i altres ha deixat de creuar-se, tot i que el rival de demà, Irlanda del Nord, és un cosí germà britànic.
La frontera entre Anglaterra i Gal·les és plena de cicatrius per les ferides d’espasa d’uns i altres. Els talls en la carn de la història estan cosits amb castells de defensa, tots imponents, alguns bellíssims. És com si els ullals d’aquesta mandíbula anglesa que vol atrapar la presa foren fortaleses de torres ben esmolades. Els bastions de llavors són com les bases militars de les grans potències de hui en dia, un record de qui té la paella política pel mànec. Els reis anglesos construïen les fortaleses a manera de missatge, perquè alguns ni tan sols estan acabats: tant era, la seua intenció no era guanyar un premi d’arquitectura bèl·lica sinó recordar als rebels el que els passaria si decidien tornar a aixecarse en armes. La família reial anglesa, encara que sone estrany, no té possessions a Gal·les a l’estil del castell de Windsor a Anglaterra o de Balmoral a Escòcia, però queden els bastions: Conwy, Caernarfon, Harlech...
A l’entrada de la fortificació de Caernarfon, d’on segles després va ser diputat el primer ministre David Lloyd George, l’empremta de les seues trampes mortíferes és molt visible: dobles i triples portes reforçades, murderholes ( forats de la mort) per on es llançaven llances, punyals, oli bullent... La presència anglesa a Gal·les es remunta al segle XIII, i de fet va ser la seua primera colònia. Un dels seus conquistadors més ferotges no va ser cap altre que el rei Edward Camesllargues Longshanks (1239-1307), que us sonarà familiar si recordeu el pèrfid rei anglès que lluita contra William Wallace, àlies Bravehe
art, àlies Mel Gibson, a la pel·lícula homònima. La història és la que és, però aquestes setmanes a França Gal·les sent que és independent, no només amb la pilota entre els peus, sinó recordant quan ho va ser de veritat, entre el 1400 i el 1404, anys en què l’heroi Owain Gyndlwr, Owain IV de Gal·les (1349?-1416) es va imposar i va contenir l’enemic amb la inestimable aliança dels nobles francesos. Potser és una mostra de complicitat. Potser una casualitat. Gal·les cavalca el drac que escup foc. Estimats amics nord-irlandesos, demà poseu-vos una samarreta que, a més de no estripar-se, siga ignífuga.