Exportar, exportar...

Eleccions diumenge. Sigui qui sigui el que formi govern, en el cas que així sigui, afronta un panorama econòmic complex. De forma immediata, el més urgent és reconduir el dèficit públic, després de les alegries pressupostàries del PP i l’amenaça de sanció de la Comissió Europea. Això significa ajustos sí o sí, i poques alegries de reducció de la pressió fiscal. En el mitjà i llarg termini, tres reptes: segmentació del mercat de treball, desigualtat i millora del saldo exterior.

Sobre un mercat de treball en el qual el 100% de la pèrdua de llocs de treball ha recaigut sobre el col·lectiu de 16 a 39 anys poc cal dir. Únicament hem d’afegir que necessitem urgentment una política d’ocupació que capaciti un ampli col·lectiu de joves i no tan joves aturats estructurals.

Respecte de la desigualtat, la plètora d’anàlisis i estadístiques, espanyoles o europees, ens situen entre els països on més ha augmentat aquest flagell. I cal combatre-la i reduirla, no només per motius de justícia social. També perquè sense una adequada redistribució dels ingressos les bases del creixement es debiliten.

Però on cal situar el focus és al sector exterior. L’augment de les nostres exportacions no pot ocultar un saldo exterior preocupant. Per què amb tipus d’interès, petroli i euro en mínims, amb l’economia espanyola anestesiada pel BCE, que tinguem un lleuger superàvit exterior no és per llançar les campanes al vol. En especial si es recorda que el nostre deute net amb la resta del món supera el 90% del PIB. I que, com s’ha vist aquests dies del Brexit, fins i tot la protecció del BCE és insuficient per impedir alces de la prima de risc.

Per això, el nou govern hauria de situar les exportacions en l’eix d’una política d’Estat, d’ampli consens, que creés les bases per a un creixement en el qual la demanda neta exterior tingui un paper preponderant. Una cosa que no ha succeït els últims 50 anys. Entre un ampli catàleg d’actuacions urgents, vol això dir millora i adequació del capital humà, impuls a noves tecnologies, foment del R+D empresarial i a la transferència de coneixement d’universitats, infraestructures que impulsin la competitivitat, estímul a la concentració empresarial o energia a preus raonables. I, per descomptat, impuls al teixit industrial i als sectors exportadors terciaris.

En suma, un programa de reforma i reestructuració que, mentre contribueix a afrontar el nostre deute extern, estableixi les bases per a un model econòmic de valor afegit més elevat, salaris més elevats, més inclusió social i sostenibilitat del creixement en el llarg termini. Com va afirmar al Reichstag el successor de Bismarck, el canceller Georg Leo Caprivi, fa ja més d’un segle (10 de desembre del 1891): “Hem d’exportar. Perquè o bé exportem béns o bé exportem persones”. En el mitjà i llarg termini, aquest continua sent el dilema.

El nou govern ha de convertir les exportacions en política d’Estat