Perdó i penitència

La possible condonació de part del deute autonòmic per part del Govern central; i la declaració d’Artur Mas en la comissió que investiga el finançament de CDC.

NINGÚ no pot negar a Artur Mas la tenacitat, el coratge polític i la infatigable defensa de les institucions que ha encapçalat. L’expresident de la Generalitat i actual president del PDECat va comparèixer ahir davant de la comissió d’Assumptes Institucionals del Parlament. Ho va fer a petició de l’oposició, després que Millet i Montull, els saquejadors del Palau de la Música, reconeguessin que van utilitzar aquesta entitat cultural per desviar fons procedents de constructores cap a l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). És a dir, el partit que és en l’origen del PDECat i del qual Mas va ser màxim responsable entre el 2000 i el 2016. No era aquest el primer cop que Mas compareixia davant la Cambra catalana per ser preguntat sobre la corrupció en el seu partit. Prèviament ja havia testificat en dues ocasions més. I, com de costum, Mas va afirmar que CDC no va cobrar comissions d’empreses adjudicatàries d’obra pública. Va admetre, això sí, que “no he dit mai que el finançament de CDC sigui impol·lut”. Però va reivindicar en tot moment la innocència i l’honorabilitat de CDC, la inexistència de donacions irregulars a aquest partit i, per tant, de finançament irregular. També va negar qualsevol crèdit a Millet i Montull, adduint que van pactar la seva declaració, per tal de reduir penes. Va posar la mà al foc, com sol fer, per Daniel Osàcar, extresorer del partit. I va aprofitar l’ocasió per posar en dubte el paper de la Fiscalia, retraient-li l’aparent desinterès per la misteriosa destinació d’una part –nou milions d’euros– del total desfalcat.

Com era d’esperar, l’apreciació dels grups opositors va ser una altra. Tots els aliens al bloc sobiranista es van alinear subratllant la credibilitat a la baixa de Mas, a mesura que les informacions sobre la trama del 3% es van acumulant. I fins i tot la CUP, indispensable per a l’avenç del procés independentista, va marcar distàncies, va afirmar que no es creia que Mas no sabés res dels tripijocs que van afectar el seu partit i, així, de passada, va emfatitzar la seva suposada puresa. Dit això, potser va ser el socialista Miquel Iceta qui va exercir ahir l’oposició amb més mesura, precisant que una cosa serien les responsabilitats penals de Mas i una altra de diferent les polítiques. Té tota la raó. I sembla innegable que CDC, sotmesa a investigacions judicials, amb els seus successius tresorers imputats i embolicada amb trames dubtoses, té un problema, la responsabilitat política del qual es projecta sobre els seus dirigents, a més de dificultar la renovació que va donar origen al PDECat. El coratge, en política, és una gran virtut. Però no és pas l’única.