L’hora del nacionalisme anglès

El gran objectiu és recuperar la sobirania i controlar el destí i els diners, igual que Escòcia o Catalunya

Primera metàfora: el Regne Unit és com el saltador de trampolí que, després de colpejar-se el pit en senyal de poder i confiança, es llança finalment des de deu metres a una piscina on amb prou feines es veu una esquifida capa d’aigua sobre el terra de ciment, creuant els dits per no matar-se. Segona metàfora: Londres i la UE són com dos boxejadors que, després de la cerimònia de pesar-se, s’insulten, s’agredeixen i intenten intimidar-se, sense poder esperar ni tan sols el moment del combat.

Un matrimoni que ha durat 44 anys, quan esclata, ho fa amb magnificència. Junts, la Gran Bretanya i la UE han vist la caiguda del mur de Berlín i la reunificació alemanya, la perestroika, la guerra de Iugoslàvia, la mort de Franco, la revolució dels clavells, la introducció de l’euro, Schengen, el naixement del nou laborisme, la conversió dels partits d’esquerra en partits de centre, l’afebliment dels sindicats, la flexibilització laboral, els contractes porqueria, la globalització, la resurrecció dels nacionalismes a l’estil anys trenta... Però, com va dir ahir Theresa May a la Cambra dels Comuns, “no hi ha marxa enrere i tot serà per anar a millor. D’aquí sortirà un país més fort, més just i més unit, del qual estaran orgullosos els nostres fills i els nostres nets”.

És innegable que les dues parts trenquen tirant-se els plats pel cap. I en comptes de discutir per les velles fotografies de color sípia, els llibres i els discos de vinil, ho fan per la factura que ha de pagar el Regne Unit pels programes estructurals de la UE en marxa, la seva contribució als pressupostos dels propers dos anys i els fons de pensions dels funcionaris brussel·lesos, els drets dels tres milions de ciutadans europeus que viuen en aquest país i del milió de britànics al continent, la jurisdicció dels tribunals europeus durant la fase de transició, el cost de l’accés parcial al mercat únic sense acceptar la llibertat de moviment de treballadors...

Els advocats es guanyaran la minuta. La reacció de Berlín, París i Brussel·les a la carta de ruptura no ha estat positiva, més aviat al contrari. La paradoxa és que, des de la perspectiva de Downing Street, la missiva és en tot cas massa tova, i la por de la primera ministra no era a un rebuig furibund de l’altre costat del canal, com ha passat, sinó del

Daily Mail i els brexistes durs, que volen marxar clavant un sonor cop de porta, i si no hi ha acord comercial que no n’hi hagi, “perquè som un gran imperi i els països faran cua per comprar els nostres cotxes i la nostra carn de be, i vendre’ns el que faci falta”. En un gest que pretenia ser conciliador, May va prometre, amb un mig somriure d’empleada de pompes fúnebres, “representar els interessos de tots aquells que viuen i treballen al Regne Unit, dels partidaris i enemics del Brexit, de la gent de camp i de ciutat, dels joves i els vells, dels anglesos, gal·lesos i escocesos, dels ciutadans de la UE que tant contribueixen amb el seu esforç a la nostra economia”.

Els líders de l’oposició no es van mostrar impressionats i van qualificar les paraules de cíniques i buides. El liberal Tim Farron va ser el primer a interpretar com una amenaça la referència a una menor cooperació en seguretat i lluita contra el terrorisme si no hi ha acord comercial. Així no anem enlloc, va ratificar la laborista Yvette Cooper.

Els intel·lectuals parlen d’un Imperi 2.0 en què el Regne Unit florirà una altra vegada lliure dels lligams i la burocràcia de Brussel·les, i tornarà a liderar un conglomerat de països de la Commonwealth i antigues colònies (a Eton i Oxford no s’entén que els hindús o kenians puguin estar ressentits). Però en realitat el fet d’ahir no és un triomf imperial sinó al contrari, del petit nacionalisme anglès que només sabia expressar-se donant suport a la selecció de futbol, i de la nit al dia ha trobat una expressió xenòfoba i racista en el rebuig de l’immigrant i el desig, per damunt de tot, de tancar les fronteres. Els seus arguments no són gaire diferents dels de qualsevol altre nacionalisme, el desig de “recuperar sobirania”, de controlar el propi destí i la pròpia butxaca sense interferències exteriors. Londres ja té el seu Fourth of July i el seu Quatorze Juillet, tot en un paquet.

Wilkommen, Bienvenue, Welcome, va dir Europa a la Gran Bretanya el 1973 quan la va rebre amb els braços oberts en el gran cabaret de la política. Auf wiedersehen, au revoir, do svidanya, li va dir ahir amb una veu a l’estil Marlene Dietrich en el moment de la separació. I la gran ignomínia és que la notícia d’un dels actes diplomàtics més importants des del final de la Segona Guerra Mundial no va ser a Londres sinó a Brussel·les.

May tenia por que la seva carta fos vista com molt tova pels euroescèptics La premier s’ofereix a representar també els europeus que viuen al Regne Unit

AFP Theresa May explica al Parlament els termes amb què el Regne Unit negociarà la sortida de la UE