Beneïda hora del pati

Dijous vaig llegir a La Vanguardia que des de dimarts la barcelonina plaça de Sant Felip Neri es tanca als turistes durant una hora del dia: de dos quarts d’onze a dos quarts de dotze del matí. Ho explicava Rosa M. Bosch en un reportatge il·lustrat amb una foto d’Àlex Garcia. A la foto s’hi veuen tot de nens corrent per les llambordes mentre, rere dues tanques de plàstic de color groc, un munt de turistes armats amb càmeres esperen que passi aquella hora que alguns deuen maleir.

En aquesta plaça hi ha l’escola Sant Felip Neri, que no disposa de pati, motiu pel qual els alumnes la utilitzen per esbargir-se. La directora del centre, Anna Regàs, explica la situació: “L’escola va obrir el 1959 i tota la vida s’ha jugat a la plaça però, arran d’haver sortit en webs especialitzats com un dels racons que s’han de visitar del Gòtic, de ser qualificada també com un dels llocs més romàntics de la ciutat i de sortir a la pel·lícula El perfum, fa tres o quatre anys van començar els problemes. El fet que s’hi concentri tanta gent vulnera la privacitat dels nens: els fan fotos, es posen a jugar a pilota amb ells... La situació es va desbordar. Hi va haver un dia que vaig comptar fins a quaranta-dos ciclistes! Hi ha gent despistada que entra a l’escola, també venen grups d’executius que fan gimcanes... Som conscients que la plaça és un espai d’ús públic, però la situació es va fer insostenible i vam demanar una solució als responsables del districte”. La regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, hi explica que, després de valorar altres possibilitats, van prendre la decisió de tancar la plaça durant l’hora del pati.

Em sembla una decisió raonable. Com a mínim, durant una hora alguns ciutadans de Barcelona –aquests alumnes ho són– poden gaudir d’un espai de la ciutat com havíem fet sempre abans de la invasió turística. Més places de Sant Felip Neri tinguéssim a la ciutat!

Jo hi anava fa anys, abans que, el 1992, Barcelona comencés a deixar de ser nostra. Em fascinava la tranquil·litat del racó. Sovint no hi havia ningú; com a molt un parell de persones. En aquella època esfumada per sempre era un lloc recòndit i silenciós. M’aturava davant de l’església, aquesta església barroca que, el 30 de gener del 1938, va patir un bombardeig de l’aviació de la Itàlia de Mussolini, fidel col·legui de Franco. Hi va haver quaranta-dos morts, la majoria nens, i només van quedar part de l’estructura de l’església i la façana. Una façana on, encara ara, es veuen amb claredat els impactes de la metralla d’aquell bombardeig. Em preguntava aleshores com era que no havien tapat els forats dels impactes, com havien fet a la façana del Palau de la Generalitat –aleshores de la Diputació de Barcelona– i la conclusió a la qual arribava era que potser els havien deixat tan clarament a la vista perquè no ho oblidéssim mai i visquéssim sempre temorosos i cagacalces.

Alguns barcelonins ja tenen un primer espai lliure de turistes, però només durant una hora