La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les penitències de l’art ‘sacre’
L’incivisme i l’oblit s’acarnissen a Barcelona amb escultures d’autors tan importants com Jaume Plensa, Vicenç Navarro o José Pérez, ‘Peresejo’
Com revelen els seus malucs i natges, dignes d’Afrodita, la model que va inspirar l’escultor Rafael Bartolozzi per a l’obra Dona que es banya tenia un sacre perfecte. Del llatí os sacrum, l’os que comença on acaba l’esquena i que dona forma a la columna vertebral i la pelvis. Poques escultures com aquesta reflecteixen els genitals femenins amb tant de verisme, només a l’altura del jove nu de Josep Clarà que homenatja els catalans caiguts per la llibertat en les dues guerres mundials.
Aquest adonis, al parc de la Ciutadella, llueix esplèndid després que se li retirés la vergonyant fulla que li va cobrir el sexe durant el franquisme i fins al 2011: l’obscenitat no és mai en l’art, sinó en la mirada. L’Ajuntament de Barcelona esborra periòdicament les pintades que l’embruten. La Dona que es banya, tanmateix, està més oblidada al parc de la Trinitat. L’última de les granotes de pedra que l’envoltaven i que contribuïen amb els seus sortidors que la mirada reculés dels llavis majors i menors va ser destrossada fa anys i no s’ha restaurat. Un grupet semblant, però de granotes metàl·liques, decora la font de la seu del districte de Sant Martí.
Per fortuna, l’obra de Bartolozzi, de marbre de Carrara, es troba en un estany que la protegeix en part dels vàndals. I allà continua, amb unes delicades vetes negres que es dirien venes. Una dona nua, bellíssima, a punt de capbussar-s’hi. Però l’aigua l’espera debades, a diferència del que passa amb l’Ofèlia ofegada, de Francisco López Hernández, que sura eternament en un canal dels jardins de Vil·la Cecília, també sana i estàlvia. Menys protecció ha tingut la Venus moderna que José Pérez, Peresejo, va fer per a l’Exposició Universal del 1929 i que acumula greuges i bretolades a la gespa del parc de l’Espanya Industrial, on l’han desnassat i li han trencat la cabellera, el taló esquerre i els dits dels peus.
El Tors de dona, d’Enric Casanovas, deixeble de Josep Llimona, va patir tantes agressions en aquest mateix parc que l’original, de pedra, va ser traslladat a l’Ajuntament i el van substituir per una còpia de bronze, d’una bellesa pudorosa i gairebé virginal, als antípodes de l’erotisme de la torbadora Dona que es banya.
També torben, però per altres raons, les tres escultures antropomorfes de Jaume Plensa, de 62 anys, un dels artistes contemporanis més importants de Catalunya i l’únic viu de tots els que se citen en aquesta pàgina. El conjunt, en què destaquen les natges i els genitals masculins d’una de les figures, és en una vorera i uns parterres no gaire cuidats del carrer Conflent, entre la Via Júlia i la plaça Àngel Pestaña. Ni una trista placa explica qui és l’autor de les obres, de ferro forjat, buides i amb forats, que els incívics han convertit en papereres.
Eduardo Úrculo semblava predestinat pel cognom a l’art sacre. Una de les seves últimes obres, del 2001, dos anys abans de la seva mort, és Culis monumentalibus, que s’admira a Oviedo, on causa estupefacció. A la Vila Olímpica hi ha una altra mostra del seu segell inconfusible, unes extremitats humanes de set metres. El mateix autor va dir que era “un monument al cul”, que es va erigir en honor (sic) de Santiago Roldán, uns dels noms claus de Barcelona’92. L’escultura, d’acord amb la degradació de l’entorn, amb la vorera aixecada per les arrels dels arbres en molts punts, exigeix una neteja urgent.
Aquest museu a l’aire lliure que és el parc de la Ciutadella, amb obres o rèpliques de Josep Clarà, Frederic Marès, Eusebi Arnau, Josep Llimona o Pau Gargallo, entre d’altres, també necessita manteniment. Algunes joies, com ara el bust de Pepita Teixidor que va fer Manuel Fuxà, s’estan restaurant. D’altres s’han netejat a fons, com la còpia de la figura del Desconsol, de Llimona. I d’altres, amb nimfes manques i decapitades, esperen el seu torn, com ara El naixement de Venus, un dels conjunts escultòrics de la cascada, dissenyat pels germans Vallmitjana.
Del llatí ‘os sacrum’, l’os que culmina la columna vertebral i dona forma a la pelvis Pudorosa, com la de la musa del ‘Tors de dona’, o torbadora, com la de la ‘Dona que es banya’
Però poques escultures desperten més tristesa que la dona seminua de Vicenç Navarro, prop d’un dels accessos del passeig Pujades. L’obra, meravellosa tot i el seu mal estat de conservació, té un orifici al costat dret que sembla fet per la llança de Longinus perquè no es tanca mai, com la ferida d’Amfortes, el guardià del greal de Parsifal, que fa penitència mentre espera que algú l’hi curi “il·luminat per la compassió”.