Encantament

Un singular començament de la temporada al Palau de la Música, i amb una gran càrrega de sensibilitat i molt bona resposta de públic. No és fàcil per als programadors proposar, per obrir el joc, un programa amb tres suites de Bach (en aquest cas les 1,5 i 6), aquesta preuada joia que Pau Casals va portar pels escenaris del món assenyalant la incorporació del violoncel sol com a instrument de concert. Malgrat que en aquest cas també el violoncel va estar en mans d’uns dels més grans de l’actualitat, no tan conegut aquí, com és el britànic Steven Isserlis, que sol tocar amb un important Stradivarius (el Marquès de Corberon) cedit per la Royal Academy of Music.

Abans que sortís Isserlis hi havia a l’escenari una butaca que sens dubte causava impressió per la seva solitud, tot i que quan va arribar el músic amb el seu violoncel i la Suite núm. 1 de Bach i –després del Preludi d’aclimatació de l’instrument– tot va entrar en règim i la sala es va omplir d’un silenci espectacular promogut per una interpretació magistral.

I què va ser el que –al meu entendre– va promoure aquest bany de sensibilitat que motiva tants adjectius? Isserlis va exhibir un so molt càlid, pur i amb gran quantitat de matisos, amb una tècnica d’excepció a la mà esquerra i un treball d’arc molt personal en la gestió dels passatges arpegiats, amb l’ús del braç molt mesurat. A més, naturalitat en la dicció, que d’altra banda és claríssima, fins i tot als passatges ràpids que exigeixen virtuosisme en la digitació. La Giga d’aquesta primera suite va resultar una síntesi de llibertat que va assolir un alt nivell expressiu, després d’haver instal·lat el discurs de la Sarabanda i part dels Minuets en una espècie de pregària.

El Preludi de la Suite núm. 5 va unir intensitat i bon treball polifònic, i l’Alemanda va mostrar una exquisida dicció corresposta a la sala amb un silenci d’encantament.

Llibertat, agilitat i treball rítmic, un vibrato subtil i ben establert van seguir a la Suite núm. 6, de la qual va extreure sonoritats d’hurdy-gurdy, contrastos subtils en la dinàmica, molt bon equilibri en les dobles cordes; en fi, un mestre que en cada versió –aquestes suites es toquen en centenars d’ocasions– fa un exercici d’interioritat, que va culminar en l’homenatge a Casals del Cant del ocells, amb l’aplaudiment emocionat de la sala.