La Vanguardia (Català-1ª edició)
Entre ‘El padrí’ i la fada padrina
Sitges obre l’edició del cinquantenari amb La forma del agua, paràbola d’amor i monstres que arriba amb l’aval del Lleó d’Or aconseguit al passat festival de Venècia. La presència a Sitges de l’aclamada nova pel·lícula de Del Toro és prou motiu per dedicar la nostra atenció al director mexicà, nascut a Guadalajara (Mèxic) el 9 d’octubre del 1964. Però és que, a més, Del Toro arriba en qualitat de padrí del certamen. Com el rostre i l’esperit festiu d’aquest esdeveniment cinematogràfic consagrat al terror i la fantasia.
Del Toro sempre ha dit que sent Sitges com el seu festival des que Cronos (1993), el seu primer film, es va alçar en el certamen amb el premi al millor guió. Anys després, convertit ja en un habitual, va inaugurar el festival amb
El laberinto del fauno (2006), film sobre la monstruositat i el terror sota el règim franquista que va aspirar en el seu moment a sis Oscars, dels quals en va aconseguir tres. Entre ells el millor maquillatge, per als catalans David Martí i Montse Ribé, col·laboradors habituals del director mexicà. Abans havia rodat Del Toro El
espinazo del diablo (2001), una història de fantasmes, també amb la Guerra Civil espanyola com a fons dramàtic. I havia realitzat bona part de les seves adaptacions de còmics, amb Blade II (2002) i Hellboy (2004) i la seva seqüela Hellboy II (2008), molt abans de la febre dels superherois a Hollywood. Per passar a realitzar després el monstruós, a la japonesa, Pacific Rim (2013) i després aquella història gòtica d’amor romàntic i violència que va ser Crimson Peak (2015). Pur currículum Sitges, el de Del Toro, que es completa amb la seva tasca com a productor de pel·lícules com L’orfenat (2007), de Juan Antonio Bayona, i Els ulls de la Júlia (2010), de Guillem Morales. Ningú millor, doncs, que Guillermo del Toro per representar com a padrí, com a padrí bo –lluny, molt lluny de l’esperit violent i manipulador d’El padrí de Coppola–, un certamen on allò diferent té un lloc privilegiat. Diríem, si Del Toro no es molesta, que el director mexicà és més aviat la fada padrina meravellosa i màgica, a la manera de les fades padrines de Disney, d’aquest certamen que compleix cinquanta anys en plena forma.