Un director i actor que se’n riu d’ell mateix

Sitges 1992. Vestit amb bermudes i més empatitzat que mai amb el que l’argot popular batejaria una mica més endavant com a friqui, Santiago Segura repartia a les portes del gairebé acabat d’inaugurar Auditori publicitat del seu segon curtmetratge: Evilio . El self made man, que dirien els ianquis. L’home (el fan, el cineasta, el fenomen mediàtic i cultural) que es va fer a si mateix. Bé, tampoc no és del tot cert: a Segura el va fer el seu omnívor amor pel cinema (no només el de gènere), pels còmics (ha estat guionista, dibuixant i ha fet de Manolo Vázquez –!– en aquell biopic de l’estrella de l’editorial Bruguera El gran Vázquez). El seu debut en el curt, Relatos de la medianoche (1989), demostrava amb talent, afecte i 7.000 pessetes (42 euros d’avui) com podia assimilar les historietes de terror de la revista Creepy i les telesèries

Galería nocturna i La dimensió desconeguda. Aviat arribarien Perturbado (1993), Goya al millor curtmetratge, la seqüela d’Evilio i la confirmació del madrileny (1965) creador com a actor/presència fetitxe, especialment en l’univers d’Álex de la Iglesia (un altre Goya, aquesta vegada com a actor revelació per El día de la bestia). Més enllà del seu quintet de la mort (de riure) dedicat a aquell matusser expolicia anomenat Torrente, l’azconiana crònica d’Espanya des del 1998 fins abans-d’ahir (i que li donaria el seu segon Goya, aquesta vegada com a millor director novell), Santiago Segura és un dels nostres més inclassificables autors, capaç de citar John Ford i Pedro Lazaga en una mateixa seqüència, de riure’s d’ell mateix, de compondre personatges dignes del Hollywood clàssic (el Castillo de La niña de tus ojos i La

reina de España) i de ser el germà de l’ànima i company de Guillermo del Toro. Continua col·leccionant originals (un d’Albert Uderzo quan va rodar-ne una d’Astèrix) i llegint còmics, eixamplant la seva filmoteca casolana, apuntant-se a un bombardeig i preparant Sin filtros, comèdia com a director ja fora de territori torrentià i sí més a prop de tipus com Billy Wilder. Que Sitges 2017 l’homenatgi, entre altres coses i sessions especials, amb l’estrena del seu darrer treball com a actor, el thriller còmic argentí Sólo se vive

una vez, li va bé a algú que viu la vida, la seva passió i professió com si no hi hagués un demà. Cosa que tractant-se de la indústria cinematogràfica espanyola no deixa de ser una gran veritat.