La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’amor i la sang a través dels temps
EL COMTE DRÀCULA ARRIBA A SITGES, ON ES PROJECTARAN VUIT PEL·LÍCULES MOLT DIFERENTS SOBRE ELL ELS FANS PODRAN VEURE UNA VERSIÓ MEXICANA, UNA ALTRA AMB PERSONATGES NEGRES... O COMPARAR BELA LUGOSI AMB CHRISTOPHER LEE
He creuat oceans de temps per trobarte”. La cèlebre frase del comte Dràcula no es dirigia al festival de Sitges, però el pàl·lid aristòcrata podria pronunciarla ara, quan ens saluda des del cartell oficial del certamen i hi protagonitza un cicle de vuit pel·lícules. Quan va morir l’autor de la novel·la, l’irlandès Bram Stoker, el 1912, el setè art es trobava a les beceroles i no sabrem mai què hauria pensat de les adaptacions audiovisuals, més enllà que hagués reclamat els drets d’autor, ja que va morir pobre com una rata. Si Sitges celebra cinquanta anys, el
Dràcula filmat per Coppola en fa vinti-cinc i és el títol més remarcable d’aquest homenatge. En ordre cronològic, la cosa començarà amb un autèntic clàssic, el Drácula (1931) de Tod Browning per a la Universal, primera adaptació oficial de l’obra literària, la fotografia (de Karl Freund) i interpretació (carismàtic Bela Lugosi) que van marcar durant anys totes les següents. De nit, a més, en els mateixos decorats, amb actors hispanoamericans, es gravava una altra versió en espanyol, que ara no veurem, ja que s’ha seleccionat abans la del mexicà Fernando Méndez, que el 1957 va dirigir El vampiro, ambientant-lo tot a les seves terres, amb l’actor Abel Salazar com un inquietant i canós comte Karol de Lavud, interessat a adquirir una finca que acaba d’heretar una atractiva bruna.
La tercera cita serà amb el Dràcula (1958) de Terence Fisher, primera a tot color, amb la qual la Hammer va donar la campanada i va aconseguir que un majestuós Christopher Lee destronés Bela Lugosi encara que aquí qui té més protagonisme és el Van Helsing que encarna Peter Cushing. Des d’una òptica local, tot i això, cal fixar-se orgullosament en El conde Drácula (1969) de Jesús Franco, que va enredar Lee perquè fos infidel a la Hammer i va aconseguir una cosa encara més difícil: que les localitzacions a Barcelona semblessin realitzades a la més boirosa Transsilvània. En aquest film, a més, Klaus Kinski interpreta l’intern Renfield, nou anys abans de posar-se en el paper de Dràcula en persona, en el Nosferatu de Werner Herzog.
Un altre to, sense sortir del pla terrorífic, té Blacula (1972). En aquest film de William Crain, un príncep africà del segle XVIII (William Marshall), convertit en vampir durant una visita a Transsilvània, s’aixeca del seu taüt dos segles més tard, per atemorir a dentades els ciutadans de Los Angeles. Va ser una de les pel·lícules més taquilleres de l’any i va generar una onada de films de blaxpoitation.
El 1979, la Universal va tornar a la càrrega amb el Dràcula de John Badman, que compta amb una estel·lar parella d’intèrprets, l’elegant Frank Langella (que interpretava el comte Broadway) i sir Laurence Olivier (Van Helsing). La versió, ja de culte, va impactar amb els seus agosarats canvis de guió, que afecten fins i tot les relacions familiars entre personatges.
Però tot va canviar el 1992. Aquell any, Coppola, seguint estrictament l’argument de Stoker, va insuflar modernitat al personatge gràcies a la forma: una estètica atrevida, colors cridaners (el vermell sagnant de Dràcula, alternat amb el verd esperança de Mina), una atenció enorme al vestuari, un original disseny audiovisual i un muntatge que es correspon amb l’estructura de la novel·la, on l’acció es desplega, a través de múltiples narradors i un collage de diaris personals, correspondència i retalls de premsa. La va filmar, a més, amb les primeres càmeres digitals que es van utilitzar en cinema i alhora amb les de vuit mm, reflectint així ja des de les eines tècniques la pretensió de fusionar el nou i el vell. El seu Dràcula de Bram Stoker ja és una fita que ho divideix tot en un abans i un després.
I, finalment, la inclassificable pel·lícula-ballet Drácula: páginas del diario de una virgen, del canadenc Guy Maddin, considerada una de les 50 pel·lícules destacades de terror del segle XXI, i que va obtenir el premi a la millor pel·lícula al festival del 2002.
Potser Dràcula no s’ho hauria passat bé a Sitges. “No busco la diversió i la bullícia –deia–, ni l’esplèndida voluptuositat del sol i les aigües centellejants que tant agraden als joves i a la gent alegre. Ja no soc jove. I el meu cor, després de tants anys de plorar sobre els morts, no es compassa ja amb l’alegria. A més, els murs del meu castell estan esquerdats; les ombres són moltes, i el vent bufa fred entre les barbacanes i els merlets erosionats. Estimo la foscor i l’ombra; i desitjo estar sol amb els meus pensaments el temps que pugui”.
Per si de cas, és d’esperar que els restaurants de Sitges hagin incrementat aquests dies els estocs d’all.