La Vanguardia (Català-1ª edició)
Barcelona revoluciona les candidatures electorals
L’efecte Valls altera les llistes, com l’aposta d’ERC per Ernest Maragall L’entorn de Puigdemont aprofita per invocar la unitat independentista
No són bons temps per a la futurologia i encara són pitjors per a la prospectiva. La disputa a camp obert de l’alcaldia de Barcelona, òrfena d’un preferit clar, i les moltes ambicions personals i col·lectives que convergeixen en una ciutat molt cobejada malgrat tots els problemes actuals –o, precisament, per culpa d’aquests problemes– han trencat en mil bocins tots els esquemes de la política local.
Ahir el guanyador de les primàries d’ERC fa set mesos, Alfred Bosch, es va acomiadar sense fer soroll a l’assemblea local del seu partit de la cursa per la successió d’Ada Colau, per cedir pas gairebé automàticament –seran necessàries unes altres primàries de pur tràmit– al conseller d’Exteriors i extinent d’alcalde socialista, Ernest Maragall. El relleu republicà no serà l’últim moviment de cartells electorals. Dimarts l’exprimer ministre francès Manuel Valls –que ahir va publicar un tuit pretesament enigmàtic sobre la seva candidatura– anunciarà per fi que ell també opta a l’alcaldia. El seu pas endavant potser no és el factor més influent en el pas enrere de Bosch, però sí que pot ser determinant a l’hora de configurar definitivament les candidatures que es presentaran als comicis del 26 de maig del 2019.
Tant a l’apedaçat front independentista com al no menys heterogeni front dels partits oposats al procés sobiranista gairebé totes les incògnites estan sense aclarir quan falten vuit mesos per a les eleccions. La pròxima confirmació oficial de l’entrada en combat de Manuel Valls ha revifat a les files independentistes aquell vell debat entre dues opcions que són igual de vàlides fins que (a les eleccions) es demostri el contrari: què suma més, anar junts o separats?
En l’univers plural de l’antiga Convergència i en l’òrbita de l’expresident Carles Puigdemont, la idea d’una llista unitària s’ha convertit en un credo que no admet cap dubte. Ahir el president Quim Torra, en una entrevista amb l’agència Efe, insistia en la “unitat electoral” per guanyar una “peça clau” no tant per la importància intrínseca de Barcelona com per la seva condició de “capital del país”. També el PDECat, que a través del seu president, David Bonvehí, va animar Ernest Maragall a replantejar-se el no d’Esquerra a la candidatura unitària. També es va apuntar a la renovada aposta per la llista conjunta (PDECat+ERC) l’exalcalde Xavier Trias.
La situació del PDECat seria sorprenent si s’abstragués del totum revolutum independentista i de la inestabilitat absoluta del mapa preelectoral barceloní. El partit va escollir el maig passat, també a primàries, una alcaldable, Neus Munté, que molt pocs creuen que acabi encapçalant cap llista. Els designis inescrutables de Puigdemont apunten en altres direccions: un Junts o una Crida per Barcelona respecte la qual, fins ara, ERC ha fet el desentès. Potser el delegat de la Generalitat a Madrid, Ferran Mascarell, bon coneixedor, com Ernest Maragall, de la ciutat que va servir des de l’Ajuntament i durant anys aspirant socialista a l’alcaldia més per ambició personal que per convicció del seu antic partit? Potser algun tapat o tapada amb un nom que no ha estat revelat però que entra en una trama encara inconfessable que s’ordeix a Waterloo?
No està escrit enlloc que el canvi d’Alfred Bosch per Ernest Maragall jugui necessàriament a favor d’una candidatura unitària. Sí que sembla evident que l’imminent anunci de Manuel Valls ha provocat el rearmament independentista i que la notícia no desplau els comuns. Provada la creixent incapa-
EL RELLEU DE BOSCH
L’entorn de Puigdemont aprofita per invocar la llista unitària
DE PENAL I A L’ÚLTIM MINUT
Pren més força la idea que l’alcaldia serà per a qui obtingui un vot més que el rival
citat dels polítics locals per teixir aliances postelectorals, tots els contendents en la batalla de Barcelona tenen molt presents en els seus càlculs que el candidat que guanyi, malgrat que sigui només per un vot de diferència, té molts números de ser el pròxim alcalde o alcaldessa.
Tots els actors d’aquesta pel·lícula estaran molt atents a l’evolució de la candidatura de Valls, que, tal com La Vanguardia va avançar ahir, podria anar adquirint una tonalitat allunyada del taronja. L’exprimer ministre francès fugirà de la identificació com a candidat de Ciutadans, formació, tot i això, que a hores d’ara, i després d’haver fet pública en veu molt alta la seva aposta per Valls, difícilment pot fer marxa enrere. El PP està en espera, ja que no ha decidit si tornarà a confiar la seva sort a l’inesgotable Alberto Fernández, que continua trepitjant com cap altre regidor la ciutat a la recerca de situacions per denunciar a la Barcelona de Colau mentre al carrer Génova continuen sense comunicar-li quin serà el seu futur polític.
Així mateix, espera per moure fitxa el PSC, que també mitjançant primàries va elegir Jaume Collboni com a alcaldable. Per tenir èxit en la seva aventura barcelonina, Valls necessita convèncer molts antics votants socialistes, dels que no s’atreveixen a fer el pas de confiar en Cs. De fet, a l’equip fundacional de campanya del polític francès figuren destacats col·laboradors d’aquell alcalde Maragall de què ara gairebé tots, incloent-hi els que per la dreta i per l’esquerra el van injuriar, reclamen hipòcritament l’herència política.
Beneficia o perjudica Ada Colau la candidatura de Manuel Valls? Les opinions, com els candidats, poden canviar els pròxims mesos, però de moment els comuns no veuen amb desgrat tenir al davant un rival que –no s’ha de ser gaire perspicaç per endevinar-ho– no dubtaran a etiquetar com el candidat de l’oligarquia, dels poderosos i de tantes altres coses més.