Les dones artistes ocupen els museus

La mostra, de petit format, reuneix 19 obres de l’Orsay i el Museu Picasso de París

El 2011 el Museu Picasso va presentar una d’aquelles exposicions que deixen empremta. Es titulava Devorar París. Picasso 1900-1907 i reconstruïa d’una manera admirable els primers passos d’aquell jove provincià de 19 anys que va arribar a la capital francesa amb ganes de menjar-se el món i que, després d’absorbir de tot i de tots (Paul Gauguin, Toulouse-Lautrec, Van Gogh...) i transformar-ho en un art totalment nou, i seu, es va acabar convertint en un temps rècord en cap de files de l’avantguarda artística.

El títol de la nova proposta del museu, Picasso descobreix París, 1900-1904, amb l’arc cronològic centrat entre el seu primer viatge i la seva instal·lació definitiva a la capital, podria fer pensar que estem davant un nou pas de rosca entorn d’un període complex i estimulant. Però la veritat és que es tracta d’un projecte d’una naturalesa i una envergadura molt diferents. Més que una exposició pròpiament dita, Picasso descobreix París és una intervenció en les sales de la col·lecció permanent del museu, que aprofita el buit que han deixat les obres que actualment formen part de la macroexposició parisenca Picasso. Bleu et rose per acollir 19 convidades del Museu d’Orsay i el Picasso de París que el malagueny va contemplar i va admirar quan va arribar a l’aleshores centre de la modernitat. No obre portes ni aporta cap investigació, però permet passejar entre alguns fetitxes de l’art del segle XX i, sobretot, veure el que Picasso va veure.

“S’ha dit que en els meus inicis a París copiava Toulouse-Lautrec i Steinlen. És possible. Però ningú no ha confós els quadres de ToulouseLautrec i Steinlen amb els meus”, va admetre ell mateix anys més tard. El Picasso que arriba a París i que, com explica Miquel Utrillo en un article publicat a Pèl i Ploma ,va rebre dels seus amics francesos el sobrenom afectuós de “le Petit Goya”, és un artista voraç que metaaconsegueix bolitza tot el que en aquell moment importa a la capital. La conservadora Malén Gual, comissària de la mostra, ressegueix els seus passos des d’abans que baixés a l’estació d’Orsay (comença a somiar amb París a Els Quatre Gats, a través dels relats de Casas, Utrillo, Rusiñol...), i que ens fiquem a les seves sabates, que vegem amb ell l’impacte que li van provocar Manet i els impressionistes en la seva visita a l’Exposició Universal o el Cézanne de les Cinc banyistes que va descobrir quatre anys després al Saló de Tardor i més tard va entrar a formar part de la seva col·lecció particular, mitjançant un muntatge que estableix relacions visuals vibrants.

Distribuïda en tres sales, la mostra traça un recorregut cronològic des de la seva arribada acompanyat del seu amic Casagemas, que se suïcidarà a París l’any següent després de ser abandonat per la seva nòvia Germain (ho veiem en un dibuix amagat en una cantonada, mirant a un Picasso que, acompanyat per Manuel Pallarès, apunta amb el dit cap a una torre Eiffel sota la qual sembla que els està esperant tot un món de plaers sexuals). Malén Gual ha seleccionat les obres a partir de la crítica de Félicien Fagus a propòsit de l’exposició que va fer juntament amb Francisco Iturrino a la galeria Vollard: “Es descobreixen fàcilment, a part de les dels grans artistes del passat, bastantes influències probables com Delacroix, Manet (molt apropiadament, ja que en part ve dels espanyols), Monet, Van Gogh, Pissarro, Toulouse-Lautrec, Degas, Forain, Rops... Totes passatgeres i que s’esfumen tot just copsades...”.

A les sales del Picasso destaquen la Corrida de toros de Manet de què tant prendrà Picasso com Manet havia fet de Goya; El mar a L’Estaque de Cézanne, on es pot endevinar el germen del cubisme; les Planxadores de Degas; els amants fosos en petons i abraçades de Steinlen, a qui havia conegut a través de les revistes il·lustrades, una pràctica a què ell mateix es va entregar, com aquells als quals ell tant admirava, tot just arribar a París; la meravellosa terracota de Gauguin decorada amb déus de Tahití, o els dibuixos de Toulouse-Lautrec d’Yvette Guilbert, estrella dels cabarets Le Divan Japonais, Ambassadeurs o Moulin Rouge, a qui també va retratar Leonetto Cappiello. Perquè, com assenyala Gual, “Picasso no només observa els que avui considerem estrelles, sinó que el van impactar molts altres artistes, com l’escultor Albert Bartholomé”.

“Picasso descobreix París, però París també descobreix Picasso”, assenyala el director del museu, Emmanuel Guigon, que estableix un paral·lelisme entre les constants anades i vingudes del pintor amb l’intercanvi d’obres actual entre els museus de les dues ciutats.

L’exposició és fruit de la política d’intercanvis del museu barceloní amb els dos grans centres francesos La col·lecció permanent acull fins al gener Manet, Cézanne, Degas, Toulouse-Lautrec i Gauguin, entre d’altres

MANÉ ESPINOSA Una visitant fotografia amb el mòbil Cinc banyistes, de Paul Cézanne, una obra que després va formar part de la col·lecció de Picasso

MANÉ ESPINOSA A la dreta, Yvette Guilbert pintada per Leonetto Cappiello