La Vanguardia (Català-1ª edició)
Borràs reclama a Guirao més papers de Salamanca
L’informe de la consellera de Cultura inclou la biblioteca provincial i més recursos
La consellera de Cultura, Laura Borràs, ha elaborat una llista de vint qüestions per debatre amb el ministre de Cultura, José Guirao, a la reunió que tots dos han acordat de mantenir a Madrid en una data encara no determinada.
És el que Borràs ha anomenat el “memorial de greuges” de la cultura, on inclou des de velles reclamacions com la devolució de papers de Salamanca fins a qüestions més recents com la supressió de les traves a la taxa audiovisual.
En general són temes que s’arrosseguen des de fa anys, com el projecte de la biblioteca central de Barcelona.
Els continguts de l’informe que la consellera Borràs va fer arribar al ministre a la trobada que van mantenir dissabte passat durant una visita al Macba es condensen en 17 pàgines, dividides en sis àmbits. Segons aquest document, a què ha tingut accés La
Vanguardia, el primer tema que hi figura és un que té un caràcter simbòlic: els papers de Salamanca.
Tot i que es reconeix que s’han restituït 1.480.000 folis en 1.672 caixes i 900 llibres, s’assegura que d’acord amb una carta enviada al ministre el mes de juliol passat per la Comissió de la Digempreses nitat encara estan pendents de devolució uns 43.000 documents més requisats pel franquisme i que es conserven al fons de l’Arxiu de la Memòria de Salamanca.
Aquest conjunt estaria format per 23.000 folis de particulars, i partits, i el seu trasllat es va paralitzar per un recurs del govern del PP que ara es demana que es retiri.
També hi ha 10.000 documents més d’ordre públic i justícia. El govern del PP també en va paralitzar el trasllat basant-se en el fet que el maig del 1937 les competències d’ordre públic les va recuperar el govern de la República. I queden, a més, uns 10.000 documents de 41 ajuntaments catalans i altres documents d’arxius de 76 particulars i 10 partits.
La petició s’acompanya d’una cronologia, en què s’inclou l’últim recurs que va interposar l’anterior ministre Íñigo Méndez de Vigo, que es demana que es retiri.
Un altre punt es refereix als documents catalans de l’Arxiu General Militar d’Àvila que es van començar a reclamar més tard, el 2015, ja que se’n desconeixia l’existència.
És una part de la documentació que, un cop acabada la Guerra Civil, va continuar en mans del Govern de la Generalitat a l’exili i va ser dipositada a París. Els documents van ser confiscats per la Gestapo l’agost del 1940 quan va ocupar la capital francesa i van ser lliurats a la policia franquista. Van ser traslladats al Servei Històric Militar, a Madrid, i s’hi van estar fins al 1993, quan van ser traslladats a Àvila.
La major part d’aquests documents són del 1937 i s’hi inclouen les actes de 21 sessions del Consell Executiu de la Generalitat.
A la reclamació s’assenyala fins i tot el número dels lligalls i l’armari on són. Aquests documents són complementaris dels que el president Josep Tarradellas va guardar a la seva finca de Saint Martin-le-Beau i que ara són a l’arxiu del monestir de Poblet.
Un altre dels litigis és el que afecta l’Arxiu de la Corona d’Aragó, propietat de l’Estat però gestionat per un patronat amb presència de la Generalitat. La Generalitat demana crear un nou patronat, recuperar el nom original d’Arxiu Reial de Barcelona i restituir una part de la documentació, com és el cas de l’Arxiu Històric de la Generalitat (per destinar-lo a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat) o els llibres de notaris de Mataró i altres de semblants per tornar als ajuntaments respectius.
En aquest mateix apartat dels arxius es demana d’ampliar el de Tarragona, que és a la rambla Vella; construir un nou edifici per al de Girona, que no reuneix les condicions adequades de conservació, i construir l’Arxiu Històric Provincial de Barcelona, ja que aquesta província és una de les
Cultura recorda que el logo de la Marca Espanya és de Miró, i per això demana un gest amb la fundació
poques d’Espanya que no en té –part dels seus fons, uns 9 km de documentació, són al Dipòsit d’Arxius de Cervera–.
Entre els projectes pendents també hi ha el de la biblioteca central de Barcelona, que s’arrossega des de fa 25 anys, amb un projecte arquitectònic del 2009.
Al document es diu que aquesta biblioteca “hauria de funcionar com a centre cultural obert a la ciutadania, adaptat a les noves demandes”. Entre els incompliments també s’hi inclouen la reforma del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, valorada en 4,5 milions i pendent dels pressupostos, i les millores del Museu i Necròpolis paleocristians de Tarragona, afectats, a més, pels últims vendavals.
Un capítol a part són els dèficits pressupostaris dels grans equipaments culturals en què “el Govern espanyol incompleix els compromisos”, ja que segons la Generalitat “les seves aportacions estan per sota de les que li correspon estatutàriament”. Aquí s’inclouen les aportacions al MNAC, al Macba i al Liceu.
El document de Cultura assegura que “la Fundació Miró de Barcelona travessa un moment de crisi econòmica” i que “es calcula que el dèficit d’aquest any arribarà als 500.000 euros”. No només es recorda que el ministeri ha rebaixat 10.000 euros la seva aportació anual, sinó que es demana “una partida excepcional”. Com a argument per a aquesta petició s’assenyala que la Marca Espanya fa ús de “manera emblemàtica del Sol de Miró al seu logo”.
De manera general s’assenyala que durant el període 2011-2016 la despesa del Govern espanyol en cultura es va reduir 313 milions d’euros, un xifra que suposa una reducció d’un 27%, i les assignacions nominatives estatals a Catalunya han caigut un 74%.
Al capítol sobre tributs es demana de recuperar la taxa de l’audiovisual –entre el 2015 i el 2017 la Generalitat havia recaptat 33 milions d’euros–, reduir l’IVA cultural a un 4%, aprovar una llei del mecenatge i recaptar una sortida per als preceptes de la llei de l’occità tombats pel Tribunal Constitucional.
També es proposa un estatut de l’artista i una solució al problema que representa l’aplicació restrictiva de les normatives en matèria de contractació de músics.
L’últim capítol es refereix a Sixena. El document inclou una cronologia dels fets i de la situació judicial, però no en fa una reclamació explícita. Recorda, respecte dels objectes reclamats, que una part es va tornar voluntàriament arran de la sentència de l’Audiència Provincial i una altra “per la força”.
I respecte a les pintures murals del MNAC assenyala que “seran a la seva seu actual mentre no hi hagi una sentència definitiva”, tot i que en aquest cas l’actitud de la Generalitat sempre ha estat rotunda en el sentit que no podien ser arrencades d’aquest museu.