La Vanguardia (Català-1ª edició)
May demana respecte a la UE i un pla alternatiu
La premier esperava dividir Europa, però no comptava amb l’eix Macron-Merkel
Al musical Somriures i llàgrimes, que té lloc a l’Àustria de l’Anschluss just abans del començament de la Segona Guerra Mundial, l’exnovícia Maria i tota la família Von Trapp fugen als Alps des del Salzburg controlat pels nazis, cantant Edelweiss, Edelweiss, en un antològic final feliç. Però si Theresa May, filla d’un vicari, esperava un desenllaç remotament semblant a la seva trobada al mateix escenari amb els 27 de la UE, s’ha endut un desengany espaterrant.
May, encara aclaparada pel cop –baix, segons ella– que li ha clavat el gang dels seus encara socis europeus, amb el president francès Emmnuel Macron al capdavant, va convocar ahir una precipitada conferència de premsa al 10 de Downing Street per indicar que s’ha aixecat de la lona, que no llançarà la tovallola, i que pensa continuar lluitant amb fermesa i obstinació contra tots els elements, el rostre cobert de sang i blaus, a l’estil Rocky, en defensa del seu malmès pla de Chequers. Més tossuda que ningú.
La primera ministra britànica, visiblement irritada i dolguda, va qualificar l’actitud dels líders de la UE a Salzburg com “una falta de respecte” envers el Regne Unit, tant en la forma com en el fons. En la forma, per la imatge que Donald Tusk (president del Consell Europeu) va penjar en el seu compte d’Instagram al final de la cimera, en la qual ofereix un tros de pastís a May, i li diu: “Ho sento, però sense cireres” (una manera jocosa de repetir que Londres no pot escollir els elements de la UE que li agraden, i descartar els que no). I en el fons, per un rebuig sense contemplacions a Chequers que no esperava, i que l’ha deixat del tot desarmada.
“Continuem disposats a nego- ciar, i el meu pla és l’únic pla que hi ha damunt la taula –va declarar May–. Ara és la Unió Europea la que ha d’explicar què veu de dolent en les nostres propostes, i presentar una alternativa. El que no es pot fer és a dir que no a les iniciatives de l’altre, sense més ni més, sense suggerir res a canvi”. En això, la premier no és gens honesta, perquè fa mesos que Brussel·les li diu per activa i per passiva que no acceptarà cap fórmula que atempti contra la integritat del mercat únic o de les quatre llibertats de moviment (de persones, béns, serveis i capital), o que obligui a establir controls a la frontera entre l’Ulster i la República d’Irlanda.
Però un dels problemes de May és que, més que negociar amb Europa, ho fa amb les diferents faccions del Partit Conservador, amb els seus diferents interessos i visions del Brexit. I la seva reacció d’ahir va ser una vegada més domèstica, per oferir un mínim d’autoritat a vuit dies del començament a Birmingham d’un congrés tory en el qual l’exministre Boris Johnson,
PROBLEMA DE FONS
Més que amb la UE, May negocia amb les diferents faccions del Partit Conservador
ERROR TÀCTIC
La premier pensava dividir la UE, però ha ensopegat amb l’eix Macron-Merkel
el diputat Jacob Rees-Mogg i altres “rebels” presentaran una alternativa a Chequers més en la línia del Brexit dur que del tou, i esmolaran les espases per si arriba el moment de desafiar el seu lideratge (poden tenir els vots necessaris per forçar una moció de censura, però no per guanyar-la).
La premsa del Regne Unit ha qualificat unànimement d’humiliació el que ha passat a Salzburg. L’aposta britànica ha estat sempre dividir la UE i passar per sobre del cap de Barnier, amb l’ajuda d’Holanda, els països escandinaus i els quatre de Visegrad. Però la seva campanya diplomàtica no ha donat el resultat esperat per Downing Street i ha ensopegat amb l’oposició de l’eix Berlín-París, amb Macron al capdavant.
Encara que de moment s’aferra a Chequers (no té alternativa), May no pot fer res més que tornar a la pissarra per dibuixar una altra estratègia. Els seus interlocutors europeus (amb el negociador Michel Barnier al capdavant) li havien deixat clar que el pla d’un alineament regulatori en béns i manufactures, però no així en serveis (perquè el Regne Unit pot imposar les seves pròpies tarifes i negociar tractats comercials), constituiria una competència deslleial i no és acceptable per a la UE. I que respecte a la frontera d’Irlanda, només hi ha dues solucions: o que tot Gran Bretanya segueixi en la unió duanera, o que ho faci només l’Ulster (a això s’oposen els protestants radicals del DUP, socis de coalició en el Govern de Londres).
El rellotge de sorra està cada vegada més buit, queden setmanes per trobar una solució, i Salzburg obliga May a tornar a la casella de sortida: o acceptar un model com el de Noruega (que comporta la llibertat de moviment de treballadors), o negociar una fórmula semblant a la del Canadà (un acord ambiciós de lliure comerç amb provisions especials en matèria de seguretat, aviació, etcètera), o continuar insistint en “o Chequers o res” (avantatges sense responsabilitats). I o bé la UE baixa del burro i accepta les seves exigències, o el Regne Unit se’n va per força, i que sigui el que Déu vulgui.
A Somriures i llàgrimes, el capità Von Trapp i la novícia Maria (Julie Andrews) s’enamoren, es casen i fan el salt als nazis cantant a cor amb tota la família Adeu, goodbye, auf Wiedersehen, au revoir, al mateix teatre on dijous van sopar els 28. Però en el musical del Brexit, per anomenar-lo d’alguna manera, més que amor hi ha molta ira i molta ràbia, i els guionistes s’han d’esprémer el cervell per trobar una cosa que sembli remotament un do re mi fa sol, i ja no diguem un happy end.