La Vanguardia (Català-1ª edició)
José Andrés
CUINER
El cuiner espanyol José Andrés, establert als EUA, a més d’un xef prestigiós i d’èxit –ja té una trentena de restaurants–, s’ha erigit en un líder de l’activisme humanitari amb la seva fundació World Central Kitchen.
L’auditori magne de la Universitat George Washington, amb capacitat per a 1.500 persones i ple de gom a gom, es va posar dret fa una setmana per rebre José Andrés. “Eh, eh, que no penso cuinar!”, va dir el cuiner d’origen espanyol després d’un minut d’aplaudiments que immediatament es van tornar rialles còmplices. Així va transcórrer la tarda. Andrés no duia el davantal ni la gorra de xef. Al final de l’acte, va sortir corrents cap a Carolina del Nord per donar menjar a víctimes de l’huracà Florence i va arribar amb el vestit de feina, els pantalons i l’armilla caquis típics dels cooperants.
Als Estats Units, José Andrés és molt més que un cuiner famós o de prestigi. Més que un divulgador culinari o la “personalitat humanitària” de l’any com l’ha declarat la Fundació James Beard per la seva tasca a l’illa de Puerto Rico (el 2011 també el va premiar com a xef extraordinari). José Andrés és, en el sentit més purament nord-americà de la paraula, un líder. La seva empatia natural li ha permès fer amistat amb els desheretats del món, amb ajudants de cuina, actors de Hollywood, senadors i presidents. Va treballar per a l’Administració Bush i, molt, amb Barack Obama. Les seves relacions amb l’actual inquilí de la Casa Blanca, amb qui va trencar els tractes empresarials després que titllés de violadors els mexicans, són més aviat dolentes.
“Per a Donald Trump. Aquesta és la veritable història de Puerto Rico, aprèn la lliçó”, li va escriure com a dedicatòria del seu llibre –We fed an island (vam alimentar una illa)– quan el president va negar que unes 3.000 persones morissin després del pas de l’huracà María com a conseqüència del desastre natural i organitzatiu que el va seguir, com indiquen les estimacions oficials.
Al llibre, José Andrés narra com la seva petita fundació (World Central Kitchen) i un exèrcit de 20.000 voluntaris van servir més de tres milions de racions a Puerto Rico en els tres mesos posteriors a l’huracà María, ara fa un any. “Va ser com si una maquineta d’afaitar passés per la meitat de l’illa, lentament i de banda a banda”, rememora. La seva eficàcia per engegar, en condicions impossibles, una operació de distribució d’autèntic menjar (sancocho, arròs amb pollastre, sandvitxos...) va posar en evidència la tardana i defectuosa intervenció de l’agència federal d’emergències (FEMA) dels EUA.
Mentre Xefs per Puerto Rico arribaven cada dia més lluny, treballant amb restaurants i fleques locals, la FEMA feia portar el pa de Florida i firmava un contracte per preparar 18 milions d’àpats amb una empresa de dos empleats a Atlanta que, desbordada, va llançar la tovallola després de lliurar-ne 50.000. “Deixeu-me, puc alimentar l’illa”, els deia desesperat Andrés, que va perdre onze quilos en les dues primeres setmanes.
Té un caràcter fort, impetuós. Es defineix com una persona d’acció, algú que no accepta un no per resposta, un estil que va casar malament amb les laberíntiques formalitats de la FEMA. Una vegada va ser escortat fora d’una reunió pels guàrdies de seguretat perquè no tenia acreditació. Al final, va firmar diversos contractes amb l’agència per finançar l’operació i no comptar només amb donacions però la seva actuació a Puerto Rico, explica en el seu llibre, resumeix tot el que va malament al món de la cooperació. L’exemple de José Andrés “pot fer repensar com es dona ajuda humanitària”, va dir The New York Times.
Nacionalitzat nord-americà fa cinc anys, el cuiner (Mieres, 1969) fa gala del seu doble origen immigrant. Els seus pares van emigrar d’Astúries a Catalunya quan ell tenia cinc anys. Es va criar a Santa Coloma de Cervelló. Tenia afició pel bàsquet, el teatre... Amb 16 anys va canviar l’institut per l’Escola de Restauració i Hostalatge de Barcelona. Va fer la mili a la marina i, com a ajudant de cuina del Juan Sebastián Elcano, va viatjar per l’Àfrica, el Carib, Brasil... “Aleshores vaig començar a veure el que és la pobresa autèntica, la falta de menjar”, diu.
Va tornar a Espanya i es va posar a treballar amb Ferran Adrià. Joan Roca va estar a les seves ordres un estiu als rudimentaris primers fogons d’El Bulli. “Érem molt joves, però ell feia més temps que hi era i em vaig incorporar a la seva partida el 1988”, explica el xef d’El Celler de Can Roca. “Ja en aquell temps era una persona extraordinaria. Aquella solidaritat, aquell ser bona gent que ara demostra de tantes formes ja la tenia llavors. És injust. A Espanya no té el reconeixement que mereixeria”, afegeix Roca des de Nova York.
Va aconseguir un visat i el 1991 se’n va anar a Nova York per fer cuina catalana. Dos anys després es va mudar a Washington, ara casa seva, i va obrir Jaleo, el seu primer restaurant. Ara en té 31 als Estats Units i Amèrica Central, alguns amb dues estrelles Michelin. José Andrés va ser un pioner en la introducció del concepte de les tapes als Estats Units i ha crescut a base d’innovar formats gastronòmics i empresarials i de saber interpretar i congeniar amb el seu país d’adopció.
Però és impossible entendre l’abast de la seva figura pública sense tenir en compte el vessant humanitari. Mentre obria els seus propis restaurants, feia classes de bona gestió domèstica a grups socials desfavorits a Washington. Si Adrià va ser el seu mentor gastronòmic, Robert Egger, fundador de l’oenagé DC Central Kitchen, ho va ser en el terreny filosòfic. Va començar pelant patates a la seva cuina i en poc temps era al capdavant de l’organització. Quan el 2010 va veure els efectes del terratrèmol a Haití, no s’ho va pensar i se n’hi va anar a ajudar com millor sap, donant menjar a la gent. Després va crear la seva pròpia fundació, que ha actuat en diversos llocs d’Amèrica castigats per desastres naturals. La revista Time el va incloure aquest any per segon cop a la seva llista de 100 personalitats més influents del món.
La seva –es va dir en la presentació del llibre, organitzada per la llibreria Politics & Prose– ha estat una vida extraordinària, l’encarnació del somni americà. Però, compte, “no li posem tampoc música clàssica”, adverteix el seu protagonista. “No tot va sempre bé ni és un camí de roses. Jo també he plorat a Amèrica. La primera vegada que em vaig sentir sol de debò va ser a Manhattan”, va dir a aquest diari després de l’acte. El seu caràcter idealista i lluitador va trobar al país de les llibertats i les oportunitats el seu lloc, però li afecten les seves dues cares. “És més dur ser pobre aquí que en altres indrets del món, és complicat de pair i d’entendre. A Espanya la manca de diners es porta millor”, admet.
“Quin consell donaria per ser un bon líder?”, li va preguntar un noi de 12 anys que va agafar el micròfon després de la presentació. “Estàs demostrant que ja ho ets, perquè el primer és reconèixer que no ho saps tot, que no ets el més llest i has d’escoltar els altres”, va respondre Andrés. “Crec que ploraré”, va comentar una dona del públic.
De les cuines del ‘Juan Sebastián Elcano’ a El Bulli i, d’allà, a Amèrica però “no tot ha estat un camí de roses”
JOSÉ ANDRÉS
La tasca humanitària del cuiner d’origen espanyol al continent americà reforça el seu perfil
de líder