La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ricardo Darín
Ricardo Darín, actor
ACTOR
L’intèrpret argentí va estrenar ahir la catifa vermella del Festival de Donostia com a protagonista de la cinta inaugural, El amor menos pensado . El film parla de la sinceritat, valor que a Darín li sembla avui “revolucionari, com l’amor”.
Ricardo Darín va estrenar ahir la catifa vermella de Sant Sebastià com a protagonista del llargmetratge inaugural, El amor menos pensado, òpera prima del seu paisà argentí Juan Vera. La cinta descansa sobre l’excel·lent actuació de Darín, cara a cara amb Mercedes Morán. És la història del presumpte desamor en una parella de cinquanta anys sense més raó aparent que el final de l’espurna de la passió inicial. Ells se sinceren i porten la seva veritat fins a les últimes conseqüències... A l’entrevista amb La Vanguardia i quatre mitjans més, Darín opina sobre l’honradesa i l’amor; la seva grandesa i els seus riscos.
La pel·lícula tracta de l’honestedat i la sinceritat, que potser són valors a la baixa o no tan en alça com la mentida, els secrets, la postveritat...
O com el que és políticament correcte, que moltes vegades actua com una autocensura.
Creu que aquesta subestimació del que és honest en el terreny privat té a veure amb la depreciació de l’honradesa i la veritat en l’esfera pública?
Si algun dia algun dels funcionaris que decideixen els nostres destins s’enfrontés als micròfons i les càmeres i digués la veritat, no tinc ni idea del que faríem. I no hi veig cap garantia que acabés bé. Però si passés, si tot d’una un dirigent ens mostrés les seves incerteses i les seves pors, segur que hi confiaríem. Perquè ja estem massa acostumats que els polítics ens diguin que saben exactament com són les coses i després nosaltres veiem que no és així. Em sembla humanament acceptable que un d’aquests funcionaris digués: ‘Estic tan preocupat com ho estan vostès. Em demano si això que estem engegant donarà bons resultats o no. Vostès què n’opinen? Vull consultar-los...’. Però crec que això no interessa gaire en els nivells d’un govern.
Seria revolucionari?
Sí, esclar. Bé, l’amor també és revolucionari. Parlar de l’amor és gairebé un anacronisme. Sembla molt tou; millor parlar de desastres i de misèries, sembla. I, tanmateix, hauríem de reconèixer que si l’espècie humana es manté dreta malgrat tots els errors que ha comès és gràcies a això; a aquell petit detall que és l’amor; aquella cosa per la qual hi ha dues persones que s’ajunten, que senten un impacte, que veuen trastocada la seva vida a causa de l’altre i... decideixen tirar endavant amb l’espècie humana.
La pel·lícula també planteja com l’augment de l’esperança de vida ha incrementat les possibilitats de tenir més relacions...
Sí, hi ha gent que es casa quatre i cinc vegades. És increïble. No sé com s’ho fan. Suposo que en el fons es tracta de buscar allò que van sentir un dia. Volen revalidar aquell impacte, aquell cop de puny que se sent al pit quan algú s’enamora. I valoro aquesta esperança que alimenten, però la veritat és que jo no m’imagino així. Per mi la reflexió és amb un mateix. Tinc una dona que adoro. Cada dia més. I em demano: Com em veu, ella? Hi està d’acord, en això o en allò? Fins a quin punt mantinc el nivell o fins on dec haver caigut? Quines coses em perdona i quines me les ha deixat d’exigir? En aquest joc de posar-se al lloc de l’altre podem descobrir moltes coses sobre nosaltres mateixos. El que passa és que no és un joc que acostumem a practicar gaire sovint. Estem acostumats a criticar i jutjar l’altre, a no comprendre’l gaire i a tolerar-lo encara menys. I així ens anem fent vells.
Wim Wenders deia que és molt difícil que els joves trobin l’amor per culpa de les xarxes, perquè amb elles n’hi ha prou de fer clic per trobar una altra persona. On queda la idea de la fidelitat en aquest món?
Jo crec que la fidelitat més extrema és amb tu mateix, amb el que et va i amb el que no et va. I si tens l’oportunitat de posar-ho sobre la taula davant de l’altre, estàs sent fidel amb aquest altre. De vegades, a l’hora de decidir, no triem la veritat, sinó el que és políticament correcte. Edulcorem i utilitzem eufemismes perquè l’altra persona no se senti agredida, quan el que estem fent és agredir-la per sota la taula.
El cinema argentí viu un dels seus millors moments. No precisament com la política. Hi ha una relació inversa?
Bé, les crisis són una gran factoria de creativitat. Un motor important. També passa amb el teatre. A l’Argentina vivim ara una enorme proliferació de grups teatrals off que atenen qüestions directament relacionades amb la realitat. Al meu país sortim d’una crisi per entrar en una altra... Tant de bo que aquesta dinàmica s’aturi.
Cada dia estimo més la meva dona, però em demano: com em veu, ella? Estic al nivell?
Les crisis són una gran factoria de creativitat i potser per això el cinema argentí va tan bé