La Vanguardia (Català-1ª edició)
Jordi Torres
Jordi Torres debuta a MotoGP als 31 anys com a substitut de Rabat enmig del recel amb els pilots inexperts
PILOT DE SUPERBIKES
L’arribada, tot i que sigui fugaç, de Jordi Torres a MotoGP és una alenada d’aire fresc. Aquest pilot de 31 anys sap que correrà a Alcanyís per substituir el lesionat Tito Rabat, però exemplifica la modèstia i la il·lusió d’un jove veterà.
Soc Jordi Torres, pilot d’Avintia per aquest cap de setmana”. Així es presenta al periodista el pilot de Rubí (1987), deixant clar, d’entrada, que és aquí, a MotoGP, accidentalment. No només per l’accident i la lesió de Tito Rabat; per compromís. “Pel meu mànager (Paco Sánchez), que m’ho va demanar. Si fos per mi no correria a MotoGP; no tinc res a guanyar. Evitar ser l’últim?”. Torres és un d’aquells pilots espontanis, transparents, nascuts en el proletariat del motociclisme, criats en la passió per córrer sense més ni més, sense artificis. El seu hàbitat és Superbikes, màxima expressió de familiaritat i proximitat sense intermediaris del pilot i l’aficionat. MotoGP, la meca per a molts, a parer de Jordi Torres és una jungla amb punyals creuats on ahir s’estrenava en els primers assajos (va ser l’últim, a 3,7s de Márquez) i debutarà en cursa demà. Als 31 anys. A les velleses es fan les bestieses.
“No. A l’experiència, les bestieses”, corregeix Torres. “Tot passa per alguna cosa; si m’arriba l’oportunitat ara és perquè m’ha agafat preparat”, explica el pilot de Rubí a aquest diari. Al seu palmarès, modest, figuren dos títols de campió d’Espanya en Moto2 (2011, 2012); 55 GP al Mundial de Moto2 (2011-14), amb tres podis (una victòria inclosa); i en Superbikes (des del 2015) ha fet 97 curses, amb quatre podis (una victòria inclosa). És un bagatge digne, prou ampli perquè hagi estat respectat pels rivals de MotoGP, que veuen amb recel l’arribada de substituts inexperts. Sobretot arran del concurs del francès Christophe Ponsson per Rabat a Misano, una actuació –trista, rodant molt lent– que els pilots van rebutjar a la comissió de seguretat.
“No és el cas de Torres; ell té experiència de Moto2 i Superbikes, i no patirà per adaptar-se a MotoGP. Seria interessant, però, que els que no han pujat mai a una MotoGP, per evitar riscos al pilot mateix i als rivals, fessin algun test o una readaptació abans d’un GP”, suggeria Pol Espargaró.
Torres encaixa la desconfiança dels veterans amb una ganyota, un “no hi tinc res a veure” d’escepticisme. “Estaria bé fer un test, però moltes vegades no hi ha temps material. Ho veig bé tal com està. A més, qui s’arrisca a pujar a una MotoGP és perquè se sent capacitat per fer-ho. Una persona normal no tindria el coratge d’estar enmig dels lleons. El més difícil és adaptar-se, pujar a una moto que no saps ni com va i en dues hores i mitja no ser gaire lluny dels primers”, es defensa Torres, i llança un dard contra l’immobilisme de la classe reina. “També cal tenir la ment més oberta; si no, sempre hi haurà els mateixos”, diu l’Elvis espanyol (per les patilles fins al maxil·lar inferior), tal com el va batejar Tom Sykes. “Però jo no vull molestar ningú ni ser un destorb, ni aquí ni a Superbikes. El que diguin no em comporta més pressió. Aquest cap de setmana el meu primer rival soc jo, perquè he de lluitar contra un munt de prejudicis que arrossego de Superbikes: un estil de pilotatge, com he de moure la moto, com he de prémer el pneumàtic davanter...”.
Per això Torres, sabent la papereta que li ha tocat, afronta la cursa com “una oportunitat” per reforçar la seva figura pensant en la pròxima temporada. “Aquest aparador cal aprofitar-lo al màxim, perquè MotoGP té molta repercussió i visibilitat, i córrer un cap de setmana aquí pot ser un punt de força per buscar nous projectes per a l’any que ve”. Que no té assegurat. Corre per a MV Agusta a Superbi- kes (és 12è del campionat), però la moto té els seus límits. De manera que el repte és “buscar un bon resultat, el millor que es pugui: ser a 2,5 segons per volta del primer seria un gran èxit; tampoc no és que pugui arribar gaire més enllà”.
I somiar de quedar-se a MotoGP? De cap manera. “Del que estic realment enamorat és de Superbikes per la proximitat amb la gent. És un campionat que no intenta allunyar-te’n, al contrari: t’acosta al públic perquè tots gaudim del xou... Aquí [a MotoGP] és la història de sempre: hi ha molt d’estrès, molt angoixa, molta estirada de cabells, i després, quan et gires, una punyalada vola, a l’altre el deixen com un drap brut... Aquí tot és més tens”, diu Torres. “De manera que no m’ha picat pas la mosca per tornar a MotoGP. On em posin una moto per gastar gasolina, li donaré gas. Puc viure tranquil sense MotoGP”.
“Un test previ? No hi ha temps; a més, qui s’arrisca a pujar a una MotoGP se sent capacitat per fer-ho”