La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les quatre llibertats acorralen May
La Unió Europea, tan dividida en molts temes, com la migració i la seguretat, es manté ferma davant el Brexit. Aquesta setmana, a Salzburg, els 27 socis han rebutjat el pla de la primer ministra britànica per a una relació futura. Theresa May, tan aplicada i cautelosa, no s’ho esperava. Creia que el pla de Chequers, anomenat així perquè va ser allà, a Chequers, la residència de descans dels primers ministres, on va forjar la proposta aquest mes de juliol passat, facilitaria l’acord definitiu. “És l’únic pla viable”, va dir. El rebuig dels 27, tanmateix, no va poder ser més categòric. “No funcionarà”, li va respondre Donald Tusk, president de la Comissió Europea.
Des que van començar les negociacions, fa gairebé dos anys, la posició de la UE no ha canviat: o el Regne Unit accepta un acord com el de Noruega, és a dir, accepta les regles fonamentals del mercat únic, o en negocia un com el del Canadà, que està fora del mercat únic.
El mercat únic és l’essència de la Unió Europea i està basat en quatre llibertats, quatre corrents que han de fluir lliures de gairebé qualsevol trava: persones, béns, serveis i capitals. Chequers accepta la lliure circulació de béns però no de serveis i tampoc de persones. Per això els 27 no validen aquest pla.
May insisteix que acceptar Noruega seria negar el resultat del referèndum del 2016, “el més important exercici democràtic que ha fet el Regne Unit”. El Brexit implica abandonar la unió duanera i el mercat únic. Aquí no hi ha compromís possible si es vol respectar la voluntat majoritària dels britànics.
El Canadà, al contrari, obligaria a segregar Irlanda del Nord de la resta del Regne Unit, a aixecar una frontera interior perquè si en alguna cosa estan d’acord Londres i Brussel·les és que no hi pot tornar a haver una frontera dura entre les dues Irlandes. La pau a l’Ulster en depèn, en gran part.
Això implica que Irlanda del Nord ha de compartir amb la República d’Irlanda tots els avantatges de la unió duanera, del mercat únic i les seves quatre llibertats. En conseqüència, si no es vol una frontera entre les dues Irlandes n’hi haurà d’haver una entre les Irlandes i el Regne Unit. Però May no pensa acceptar-ho. El Regne Unit ja no ho seria tant i per evitar aquesta ruptura proposa una frontera invisible entre les dues Irlandes.
La primera ministra suggereix pactar una llista de béns que creuarien sense condicions i utilitzar la tecnologia per traçar aquests productes i impedir que acabin en alguna altra banda del Regne Unit. Qualsevol d’aquestes solucions, tot i això, obligaria a la UE a supervisar que les quatre llibertats es mantenen a Irlanda del Nord i això suposaria, sens dubte, una pèrdua de sobirania per al Regne Unit, una ingerència europea que la majoria de britànics va rebutjar en la consulta del 2016.
La primera ministra confiava a obrir, si més no, una esquerda, aconseguir el suport dels seus aliats naturals al Vell Continent –Holanda, Dinamarca i Suècia– per poder forçar així un acord genuí, a mida dels interessos del Regne Unit.
Tampoc no se n’ha sortit. L’únic que a Salzburg li va llançar un cable va ser l’injuriat primer ministre hongarès Viktor Orbán, el pitjor aliat que podria tenir, i si aquest va dir, sense cap base, que estava reunint una majoria per donar suport a Chequers va ser només per cridar l’atenció, narcisisme infantil propi dels autòcrates.
May és una primera ministra pragmàtica, que negocia de bona fe però que ha comès un error fonamental en no entendre que la UE no renunciarà mai al mercat únic i les seves quatre llibertats. La UE podria fer-ho si només fos un club econòmic. Però és molt més que això i mantenir unides les quatre llibertats respon a una lògica política. El tractat de Roma del 1957, carta fundacional de la UE, ja esmenta la necessitat d’assolir aquestes quatre llibertats. Avui no totes estan desenvolupades de la mateixa manera. La lliure circulació de béns és la més avançada, tot i que es mantenen restriccions per a productes militars. La lliure circulació de serveis, d’altra banda, és la més restrictiva. Però, malgrat això, totes formen el nucli que atorga sentit a la UE.
Hi haurà països que no tindran mai l’euro o formaran part de Schengen, l’espai que permet viatjar sense passaport, però tots, sempre, estaran al mercat únic. És el que ens fa europeus. Nosaltres, ciutadans comunitaris, som ciutadans dels nostres respectius països però també ho som d’aquell país de la UE on vulguem viure.
May no ha sabut entendre aquesta essència i per això ara es troba en una posició molt difícil. L’“emboscada” de Salzburg, com titulava ahir el Financial Times, li posa molt costa amunt defensar el lideratge del Partit Conservador en la conferència que celebrarà a final de mes, i si ho perd no podrà continuar sent primera ministra.
És possible, per bé que ara per ara poc probable, que l’últim tram de les negociacions es faci amb un altre inquilí el 10 de Downing Street. Si acaba sent així es dispararan les possibilitats que tot surti malament i que el proper 29 de març el Regne Unit deixi la UE sense un acord sobre la relació futura. Hi ha diputats conservadors que prefereixen aquest Brexit dur i, potser, aconsegueixen posar un dels seus al capdavant del Govern.
Londres i Brussel·les li donaran més voltes a la frontera d’Irlanda, i en política, moltes vegades, no hi ha res decidit fins que està tot decidit. La pragmàtica May té, a tot estirar, fins a mitjans de novembre per entendre que Noruega és el que més ens convé a tots plegats.
La premier, incapaç d’entendre l’essència de la UE, té molt difícil defensar el lideratge conservador