La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sánchez sent sorolls
Abans en dèiem crispació. I tothom tenia assumit que era la tècnica del PP per derrotar els socialistes. Aznar va tenir fama de ser el gran crispador contra González, i Rajoy va mantenir la crispació contra Zapatero durant vuit anys. Els quatre primers, perquè el socialista era el “president per accident” i el PP no va acabar d’acceptar mai la seva legitimitat. Els quatre últims, el senyor Rajoy va ser ajudat per la catàstrofe econòmica que va viure aquest país, tot i que l’exemple màxim de crispació va ser el moment parlamentari en què Rajoy va acusar Zapatero de trair les víctimes del terrorisme.
Ara la crispació està tornant, però Pedro Sánchez en diu soroll, paraula que ha fet servir en diverses ocasions, l’última dijous a Salzburg. Soroll, pel senyor Sánchez, és el setge a què està sotmès en els afers que més el deterioren: els dubtes sobre l’autoria de la seva tesi doctoral i el plagi de paràgrafs sencers al llibre que va escriure amb Carlos Ocaña, descobert pel diari El País, detall especialment dolorós per a un socialista. Al PSOE no produeix el mateix impacte una portada de l’Abc, per dura que sigui, que un cop del diari que sempre va ser alhora ressò i inspiració del partit.
A més del soroll de Quim Torra, que és una altra història, també hi ha Pablo Casado, la complicitat del qual amb Aznar ha estat eloqüent al Congrés, i Albert Rivera, que utilitza molt menys la seva cara amable. En Pablo arremet contra Sánchez amb una agressivitat ostentosa. L’acusa d’estar entregat poc menys que als antisistema, de ser executor de les polítiques de Podem o de pagar els vots de la moció de censura en cada decisió que adopta. Tesi i llibre succeeixen la corrupció en el debat. En els discursos del Congrés va aparèixer el qualificatiu bolivarià. “Som a l’inici de Veneçuela al Parlament espanyol”, va dir Dolors Montserrat.
I l’Albert, amb pronunciaments que ja són difícils de distingir dels del PP o que els supera en política territorial (Catalunya i el País Basc), acusa el president de frau i d’anteposar la seva butaca als interessos d’Espanya. Es va sentir amenaçat el dia que va preguntar per la tesi, considera trencades les relacions amb la Moncloa i va expedir el certificat de defunció de la legislatura. “Té els dies comptats”, va anunciar en to profètic. És a dir, que entén que vivim en clima electoral.
Potser aquesta és la clau del soroll. L’oposició ensuma sang, és a dir, urnes, i prepara una batalla despietada. És el moment d’aprofitar les debilitats de Sánchez, i per al PP és l’oportunitat de la revenja per haver-lo desallotjat del poder. Li costa molt de pair que el PSOE vagi de guanyador a les enquestes per primera vegada en deu anys. I considera okupes els que van accedir al Govern central. Per això porta una comptabilitat tan estricta dels càrrecs públics rellevats i va posar en circulació la paraula purga. Sumades així les circumstàncies, digueu-me si és possible cap pacte en aquest país. Dubto, fins i tot, del pacte de Toledo i molt més d’un acord per reformar la Constitució.