Matar Franco

Quan faltaven pocs dies per a l’inici de la campanya electoral del 2011 –el pròleg a les eleccions que Mariano Rajoy va guanyar amb majoria absoluta–, la ministra Carme Chacón va elevar a l’últim executiu de José Luis Rodríguez Zapatero una proposta elaborada per experts durant tres anys: la desclassificació de milers de documents datats entre el 1936 i el 1968. Tot i que era un avenç, en aquella proposta encara quedaven zones fosques. Però al cap de no res fins i tot el clar es va tornar fosc. Qui podia haver implementat la proposta oficial era el govern sorgit de les eleccions i, sense amagar-se, els populars al poder van suspendre la que havia estat publicitada com la desclassificació de documents secrets més important de la democràcia espanyola.

El ministre Morenés va justificar la seva carpetada amb arguments estratègics: “Podria perjudicar les relacions diplomàtiques del nostre país i perjudicar tercers”. Molt ha d’haver canviat la geoestratègia mundial, perquè dijous el Ministeri de Defensa va emetre un comunicat que set anys després sembla que materialitza la proposta de Chacón. I ningú no ha cridat a consultes ambaixadors. Cinccentes caixes de l’Arxiu General Militar d’Àvila podran consultar-se sense necessitat d’autorització. “No constitueix cap risc real per als interessos públics i l’accés a aquests documents no afecten ni la seguretat ni la defensa de l’Estat”.

La notícia, que s’inscriu en la política de la memòria del Govern Pedro Sánchez, va coincidir amb una escena que, sens dubte, podria haver guionitzat Berlanga. Va tenir lloc a l’Assemblea de Madrid. La diputada popular Begoña García –alcaldessa de Santa María de la Alameda, una població on alguns dels edificis van ser reconstruïts després de la Guerra Civil per l’anomenat Servicio Nacional de Regiones Devastadas– va criticar, en mig d’un atac de riure, la decisió d’exhumar del Valle de los Caídos el dictador Franco, a qui es va referir literalment com “el cabdill que va guanyar la guerra fa 82 anys”. Potser la diputada només va perdre els papers, però no fa falta ser vienès ni tan sols argentí per psicoanalitzar aquell lapsus: només és explicable per la relació disfuncional que un sector de la dreta democràtica espanyola continua mantenint amb la memòria dictatorial. En lloc de tallar la vinculació familiar amb aquell règim criminal, matant la memòria de Franco, desvien el compromís amb les polítiques d’Estat que haurien de permetre un estudi metòdic del franquisme. És necessari que s’obrin arxius oficials –alguns ja havien estat consultables–, però, mentre la Universitat de Navarra continua amb la seva política de captació de fons de dirigents del franquisme, tampoc no seria sobrer consensuar una llei que permetés expropiar l’arxiu del dictador que conserva la família Franco o el que guarda la família de Serrano Suñer. Canviem documents per ossos?

La dreta democràtica espanyola continua mantenint una relació disfuncional amb la memòria dictatorial