El camí de la distensió

Són imaginacions meves o algú està fent les coses bé, malgrat tots els obstacles? La primera reunió entre Pedro Sánchez i Quim Torra va superar les expectatives. En una trobada era impensable que resolguessin res, però van iniciar un canvi de dinàmica que s’ha anat manifestant en l’acostament dels presos, en el reconeixement per part de Pedro Sánchez que Catalunya haurà de votar en algun moment, en la reunió de la comissió bilateral, en la commemoració sense incidents de l’aniversari dels atemptats de la Rambla i de Cambrils, en la cura amb què Quim Torra, malgrat l’elevada temperatura retòrica de les seves intervencions, esquiva qualsevol mesura que surti del marc de la legalitat i en la disciplina amb la qual Pedro Sánchez i els seus ministres eviten l’escalada verbal.

Se suposa que estem endinsant-nos en una tardor calenta i que l’aniversari de l’1-O i el judici dels líders independentistes presos tornaran a elevar la tensió. És probable. Però de moment la multitudinària manifestació de la Diada no ha creat cap incident. El clima de confrontació dels últims mesos del govern de Mariano Rajoy s’ha suavitzat de manera palpable. El més difícil, seure a parlar després de tot el que ha passat, ja s’ha fet. Ara només cal seguir parlant, no deixar que els excessos retòrics i els moments de crispació interrompin el diàleg, no aixecar-se de la taula. Cada dia que passa sense nous plats trencats és una victòria.

No mancaran traves ni entrebancs, és clar. Les diferències entre el Govern central i l’Executiu català són molt profundes. La Constitució i l’Estatut no deixen gaire marge per atendre les reivindicacions de la Generalitat. Una consulta sobre la independència és avui impossible. Cap govern central seria capaç d’aconseguir que el Congrés de Diputats l’aprovés. El Govern de Pedro Sánchez ha llançat la idea d’un nou Estatut, però tindria moltes dificultats per tirar-lo endavant per l’oposició del PP i de Ciutadans. A més, té les mans lligades pel Tribunal Suprem. Encara que volgués, no podria concedir la llibertat als presos, ni evitar que vagin a judici.

La Generalitat tampoc no pot renunciar de cop a l’unilateralisme, dir que tot va ser un error i passar pàgina. Per canviar d’estratègia, necessita temps i algun avanç en l’autogovern i en la solució de problemes concrets. Necessita una pista d’aterratge. Mentre hi hagi polítics presos i a l’estranger, el diàleg serà molt difícil.

Els dirigents independentistes, però, saben que no tenen una majoria social suficient i que la via unilateral no condueix enlloc. A més, el Govern central ja no és tan procliu com l’anterior a tirar llenya al foc i a alimentar l’independentisme amb mesures excessives. Ara és un govern d’esquerres disposat al diàleg, un Govern que ha decidit exhumar les restes mortals de Franco del Valle de los Caídos, el tipus de govern més obert a considerar les reivindicacions de la Generalitat que es pugui imaginar. Si el Govern català vol negociar, aquest és el moment. El que no aconsegueixi amb el Govern de Pedro Sánchez malament ho obtindrà amb un altre.

Treure el litigi de l’àmbit judicial i portar-lo al de la política, que és on es pot resoldre, és molt difícil. El marge de maniobra del Govern central per aconseguir-ho és limitat. Però a mesura que la Generalitat actuï dins la Constitució i de l’Estatut es veurà amb claredat que la presó provisional dels líders independentistes és contraproduent, a més de molt complicada de justificar, en particular en el cas dels Jordis, que no tenien cap càrrec oficial i estan acusats d’instigar els manifestants el 20-S quan hi ha documents gràfics i sonors que mostren el contrari. Val la pena llegir les pàgines que la directora adjunta d’aquest diari, Lola García, dedica a aquest episodi a El naufragio, admirable reconstrucció dels fets dels últims anys.

El clima generat pel nou Govern de Pedro Sánchez és encoratjador. La Generalitat ja ha anunciat que participarà en la negociació del futur model de finançament autonòmic. És un pas positiu. Si les reunions entre el Govern central i la Generalitat produeixen avenços concrets –hi ha molt camí per avançar sense trepitjar terreny minat–, s’anirà generant una confiança creixent, encara que hi hagi sotracs i passos enrere, que sens dubte n’hi haurà, i es disposarà de canals per pactar els desacords i perquè, quan convingui, una part pugui dir a l’altra: “Ajuda’m a ajudar-te. Fes A i jo faré B”. De vegades, en política, l’acostament entre les parts ha de començar sent fictici, pura gestualitat i coreografia. Després les ficcions van creant noves realitats i, a poc a poc, l’intercanvi de monòlegs es converteix en una veritable conversa. Tant de bo.

El clima de confrontació dels últims mesos del govern de Mariano Rajoy s’ha suavitzat de manera palpable