La por encara és nostra

Porteu-nos a la Fiscalia, que tenim fam”. Aquesta frase imperativa i insolent dirigida a un mosso, i pronunciada amb el més absolut dels desvergonyiments per diversos menors magribins reincidents en la delinqüència i agressius, és definitiva. Em recorda una altra que també va pronunciar un menor magribí en un programa de TV3: “Nosaltres hem vingut a Barcelona a robar, no pas a treballar”. Així estan les coses, algunes de les coses que sí que interessen els barcelonins i que els Mossos i els agents de la Guàrdia Urbana –aquells que, segons la col·lega Mayka Navarro, amaga l’alcaldessa– saben molt bé. És a dir, que la inseguretat ciutadana no només és el que la nostra egòlatra Antoñita la Fantástica i el seu silent i ombrívol escolà diuen que és: una simple matraca propiciada pels partits de l’oposició, pensant en les pròximes eleccions municipals. La inseguretat i incivisme són realitats que ens haurien de preocupar més que l’èxit de la festa de la Mercè, malgrat que aquest any –cada vegada som més universals– ens permetrà gaudir de danses africanes i de circs etíops.

Permeteu-me, doncs, amargar-los la festa de la Mercè i dir-los el que tothom ja sap: Barcelona és una ciutat massa petita perquè alguns dels seus veïns creguin que el que està passant a la Barceloneta, al Poble Sec, a Ciutat Vella, al Gòtic, a la Vila Olímpica, etcètera, no s’estendrà a altres zones, una cosa que ja està passant. De manera que faríem bé de participar en les pròximes manifestacions veïnals unides que, aparentment, només les promou la legítima i comprensible por que s’ha apoderat de molts ciutadans per culpa de la inseguretat i de l’incivisme que pateixen diàriament.

Dimarts un dirigent veïnal de la Barceloneta que dissabte havia participat en la manifestació que va unir aquest barri amb altres de Barcelona, va dir que, per no enterbolir la festa de la Mercè, ajornaven uns dies les noves manifestacions unides que tenien previstes. I jo crec que aquest dirigent es va equivocar. Els que ens pasturen només ens prenen seriosament quan provoquem un conflicte. Només els conflictius aconsegueixen gairebé tot el que es proposen. Als cívics sempre acaben donant-nos pel sac, una cosa que els delinqüents saben molt bé.

Amb tant de lladre de rellotges cars, assaltador de pisos i carterista; amb tant de venedor de droga, enverinador de turistes i menors drogats i violents; amb tant de terrorista a l’ombra, a Barcelona hi falten guàrdies, però alguns polítics catalans impedeixen que vinguin, encara que sigui momentàniament, d’altres parts d’Espanya. És a dir, que qui està amargant o fotent la vida a molts ciutadans barcelonins és el delinqüent (l’especulador immobiliari inclòs) i el borratxo de vacances, però també els polítics. Els uns i els altres.

Senyores i senyors polítics, fantàstics o ombrívols: en determinades circumstàncies, la ciutadania té dret de sentir por. La por és nostra. Encara no ens l’han poguda arrabassar.

Els que amarguen la vida als barcelonins són el delinqüent i el borratxo, però també els polítics