Marmotes i hàmsters

La triomfal arribada de Shirley Valentine a l’escenari del teatre Goya de Barcelona planteja una pregunta aparentment senzilla però inquietant: som on érem? Una pregunta que en tertulianès implicaria parlar de rodes d’hàmsters i dies de marmota però que comporta posar en crisi el progrés, una de les nocions centrals del segle passat. Pot ser que, en molts àmbits de la vida individual i col·lectiva, tornem a ser on érem fa dècades? Que no figurava que havíem evolucionat tant? De fet, l’economia del món occidental es basa en la idea de progrés i la constatació aritmètica de creixement constant dels elements comptables (PIB, IPC, Dow Jones, demografia, esperança de vida) ha contaminat els elements incomptables (educació, intensitat de relacions, convivència, felicitat). En l’àmbit comptable, tot el que no sigui creixement és considerat un fracàs. La mateixa setmana que una Mercè Arànega gegantina torna a portar Shirley Valentine a Barcelona (Amparo Moreno ja ho va fer a la Sala Villarroel el 1994, amb gran èxit), el sector teatral fa públic un descens notable d’espectadors i recaptació l’any passat. Però en l’àmbit incomptable les coses són més subtils. Willy Russell va estrenar aquesta comèdia sobre l’autodeterminació d’una dona cinquantina el 1986, impulsat per l’èxit fulgurant d’Educant la Rita (1980) i del musical Germans de sang (1983). L’obra va arribar al cinema tres anys després i, ara que n’han passat trenta-dos, vet aquí una pregunta ben pertinent: resulta actual? Abans de respondre, un crèdit de síntesi: tenim una mestressa de casa cinquantina que parla amb la paret de casa i pren vi abans de cuinar; tenim un marit rutinari (i absent), uns fills emancipats que la tracten amb menyspreu i cap horitzó vital; però també tenim una amiga divorciada que li ofereix l’oportunitat d’acompanyar-la quinze dies de vacances a Grècia. Aquest és el plantejament. No cal revelar res ni del nus ni del desenllaç, més enllà de remarcar la impecable versió catalana que signen Joan Sellent i Ferran Toutain, i la direcció de Miquel Górriz.

Fa només vint anys, a tombants de segle, la necessitat d’apoderament d’una dona cinquantina potser hauria semblat una ficció històrica, una comèdia d’època feliçment superada. En ple segle XXI em temo que Shirley Valentine trobarà força públic femení que s’hi identificarà. Que potser vivim en regressió? La censura a cantants, escriptors i artistes, la reactivació dels valors de la ultradreta, els debats sobre drets civils, la qualitat de la justícia, els missatges que contradiuen la igualtat dels ciutadans davant la llei, el pes del que abans en dèiem poders fàctics i ara deep state... Tot plegat provoca un xoc de decepcions entre decebedors i decebuts, que tampoc són dos blocs d’homínids tan fàcilment identificables. Una de freda i una de calenta. Em sembla una notícia excel·lent que la gent del teatre no es deixi aclaparar pels resultats comptables i una pèssima notícia que Shirley Valentine pugui provocar la identificació d’incomptables espectadores de totes les edats.

‘Shirley Valentine’ fa pensar que, en molts àmbits de la vida individual i col·lectiva, tornem a ser on érem fa dècades