La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Volem estirar la llegenda”
Lucas Mondelo, seleccionador espanyol femení
Lucas Mondelo va dubtar quan, cap al 2004, li van oferir una feina com a tècnic a l’Ajuntament de Viladecans. En aquell moment complia la seva tercera temporada com a tècnic de l’equip local, i això volia dir posar seny però també allunyar-se de les pistes. Després de rumiar-s’ho molt hi va renunciar i va optar per continuar la seva carrera com a coach a Mallorca. La va encertar, i es va acabar convertint en el tècnic més premiat i reconegut del bàsquet femení espanyol i internacional. Després de dos títols europeus, un subtítol mundial i una plata olímpica amb Espanya, ara li toca per fi jugar a casa i demostrar en el Mundial de Tenerife que comença avui que ni el seu equip ni ell mateix no coneixen límits.
És clar que la seva aposta personal va ser bona. Em podria haver sortit malament, però. D’allò em quedo amb la im-
portància de creure en un mateix i de prendre decisions valentes.
Amb Espanya ho ha guanyat pràcticament tot. Què espera d’aquest Mundial? Hi ha una gran favorita i a partir d’aquí... Jo diria més aviat que n’hi ha unes d’intocables, els Estats Units, i unes quantes de favorites, entre les quals hi podem ser nosaltres. Amb una dificultat afegida, però: ens ha tocat el camí més difícil, i el calendari tampoc no ens afavoreix. Qualsevol diria que juguem a casa! No ens quedem amb això, però: altres vegades el calendari i els encreuaments sí que ens han afavorit.
El repte és el podi? De moment toquem de peus a terra. Cada estiu comencem de zero i sabem el que ens costa aconseguir una medalla. Tenim el gran avantatge competitiu de tenir un equip més que no pas una selecció, i això ja representa molt. Aquesta vegada no ens en queda cap altre remei que anar partit a partit, perquè tret d’Austràlia totes les seleccions favorites són en el nostre camí. Per tant, no podem fer cap mena de previsió. No sabem si serem capaces de guanyar-ho tot i entrar directament a quarts o si haurem de lluitar a vuitens. I en els dos casos ves a saber amb qui. De moment, el més important és el partit del debut, que sol ser el més difícil. I ens ha tocat el Japó, un rival que hem guanyat tres vegades sobre la botzina.
“Tenim el gran avantatge competitiu de disposar d’un equip més que d’una selecció”
“El secret potser és donar llibertat a la jugadora; no vull que els meus equips treballin com un rellotge”
No em digui que aquest equip no s’ha vist en situacions més difícils i ha jugat fins i tot per sobre de les seves possibilitats. Jo diria que juguem sempre al límit de les nostres possibilitats. És una cosa que no fan gaires, i encara menys amb la continuïtat que ho hem aconseguit fer nosaltres. Ens agafem als partits i, quan venen mal dades, som capaces de continuar competint i tornar a entrar en el partit. És un signe que ens caracteritza i que, per mi, és innegociable.
Què vol dir jugar a casa? Una oportunitat perquè la gent gaudeixi en viu d’una de les grans seleccions femenines de la història i ho converteixi en un homenatge. Per a nosaltres, el repte d’estirar la llegenda. Sabem que juguem amb el pes del que hem fet i de les expectatives que hem generat. Hem de ser nosaltres mateixes i mirar com sigui d’arribar a quarts, guanyar aquest partit i tornar a ser entre les quatre millors seleccions del món. I a partir d’aquí, el que es pugui, però ja haurem complert el nostre objectiu.
Com veu el format de la competició, amb partits gairebé cada dia? El format antic era més llarg, hi havia dues lliguetes i això et permetia descansar algun dia i fins i tot cometre algun error. L’actual no ho permet. I si quedes segon de grup i vas a vuitens no tens descans, de manera que la clau és acabar primer perquè guanyes dies i pots recuperar jugadores. El que és clar és
que no es pot fallar ni pots entrar al torneig a mig gas. Ara has d’arribar bé i no fer experiments.
Laia Palau confessava en aquestes pàgines que la bona entesa que té l’equip amb vostè es deu a la seva bogeria, que nosaltres vam deixar en despreocupació. Venint d’ella sé que és un afalac. Deixem-lo en despreocupació, sí. Nosaltres tenim una manera de ser, de pensar i de competir molt clares. No és que els entrenaments siguin una festa, però hi ha bon ambient i les jugadores són les protagonistes. Això fa que les que venen de baix també ho tinguin més fàcil, agafin confiança i s’adaptin molt bé. El que sorprèn més és que vostè hagi estat capaç de portar aquest estil despreocupat a la Xina o Rússia i també allà guanyarho gairebé tot. Aquesta bogeria no és cap altra cosa que donar un espai de llibertat a la jugadora. Tu sempre pots donar a una jugadora, o a un jugador, un sistema tancat: marcar el que ha de fer en qualsevol situació. Però sempre acaben sortint imprevistos, el rival també juga i la jugadora ha d’acabar improvisant, ha de prendre decisions. I per fer-ho, ha de saber prendre-les per ella mateixa i, sobretot, no tenir por de l’error. Treballem molt aquesta improvisació, perquè no vull que els meus equips treballin com un rellotge. Al principi a moltes jugadores els pot sorprendre, però acaben acceptant i agraint aquella llibertat. I guanyen confiança.
Quin és el secret no ja d’aquesta selecció, sinó del bàsquet femení espanyol? Les de baix també arriben guanyant-ho tot. Fa temps que a Espanya es treballa molt bé tant en l’àmbit de clubs com en el federatiu. La competitivitat que es dona entre federacions territorials ens ajuda molt. Les nostres jugadores competeixen de debò amb 11 i 12 anys per comunitats, i això ens acaba donant un avantatge sobre països amb equips que ens superen clarament en físic. Sempre surten jugadores, que es van incorporant d’una manera natural.
Diria que a Espanya el bàsquet és l’avançada de l’esport femení? Sens dubte. Fa molts anys que juguem a un nivell molt alt i som l’esport femení amb més fitxes. Per això ens ha tocat ser al capdavant de l’esport femení. Som les pioneres i és un orgull. Hem aconseguit arribar a un punt d’inflexió. Cal reconèixer aquest valor afegit que té l’esport femení, amb prou feines professional, i donar-li un reconeixement públic més gran.
No el sedueix entrenar un equip masculí? He tingut converses i no tanco la porta a fer-ho, però ara per ara no puc demanar res més: competeixo al màxim nivell i entrenant la meva selecció. Tinc contracte fins als Jocs Olímpics de Tòquio i no em plantejo cap altra cosa.