Línia roja

Ahir La Vanguardia obria la secció d’esports amb una peça molt interessant. Antoni López Tovar comparava l’esquema tàctic i els recursos de què disposa actualment el Barça de Valverde amb els d’aquell equip fantàstic que va guanyar per 2 a 6 el Real Madrid, al Santiago Bernabeu, comandat per Guardiola. Curiosament, altres capçaleres de la nostra premsa esportiva també comparaven ahir l’equip actual amb el antecessors. Però se centraven quasi exclusivament en la dispar eficàcia golejadora dels seus tridents successius: des de Henry-Eto’o-Messi fins a Dembélé-Suárez-Messi, passant per Villa-Messi-Pedro i Neymar-Suárez-Messi. És a dir, mentre en aquestes pàgines s’observava l’onze, en d’altres es fixaven només en les estrelles de la davantera i en els seus gols. Aquesta diferència de criteri no m’hauria cridat tant l’atenció si no fos perquè, per una casualitat del destí, el capvespre anterior m’havia desplaçat a Girona per participar en una xerrada sobre The thin red line , la meravellosa pel·lícula de Terrence Malick. Vint anys després de la seva estrena, ja es pot considerar un clàssic modern de la història del cinema.

Per qui no hagi vist el film o no el recordi, es tracta d’un commovedor assaig que de seguida pren volada filosòfica i espiritual, disfressat sota la pell d’una pel·lícula de guerra. Més enllà del principal debat que planteja, el perquè de la guerra al cor de la naturalesa, per què existeix el mal en un món diví, proposa un repartiment de protagonisme molt original entre els seus personatges, sobretot si tenim en compte que es tracta d’una pel·lícula farcida d’estrelles de Hollywood. Per la via de la confusió en l’atribució de les veus en off i de repartir inquietuds semblants entre diversos actors, aconsegueix difuminar el mecanisme d’identificació tradicional entre l’espectador i un sol personatge central. D’aquesta manera, Malick sembla dir-nos que, per descobrir el millor que hi ha en nosaltres mateixos, potser hauríem de renunciar una mica més a nosaltres mateixos, a la nostra identitat individual i subjectiva. Per baixar la idea a la terra, aquí convindria recordar allò que em va dir Terry Venables, fa molts anys, en una entrevista: que el futbol no només era un esport d’equip, sinó que consistia, precisament, a formar aquest equip.

Reveure Cristiano Ronaldo, a les desenes de mems que en feien befa, plorant per una rigorosa targeta vermella i clamant al cel per la inexplicable injustícia divina que acabava de sofrir per culpa d’un àrbitre, encara em va fer pensar en el desesper d’algun personatge penedit de The thin

red line. També el cap cot de Neymar. I el capteniment serè de Messi, sempre rodejat de companys.

El futbol no només és un esport d’equip, sinó que consisteix precisament a formar aquest equip, deia Venables