La Vanguardia (Català-1ª edició)
La mentida
Javier Arques revisa el positiu de Ben Johnson, episodi que compleix trenta anys
Si em dopés baixaria de 9s80, com Ben Johnson.
Carl Lewis
Avui, Javier Arques (58) és advocat. I diu que està desvinculat de l’atletisme. Tot i això, ho recorda bé: era a la vila olímpica de Seül. Era 1988, un 26 de setembre.
Llavors Arques estava esmorzant amb els companys del relleu curt.
–Havíem de sortir a entrenar-nos. Dies més tard disputàvem l’eliminatòria del 4x100. Va venir un tècnic i ens va dir: “Ben Johnson va donar positiu ahir a la nit. Ja vola cap al Canadà”.
I ja està. Arques i els seus companys ja no van parlar de res més. Ni aquell dia ni els següents. Ni ells ni la família olímpica. Hi ha imatges de Ben Johnson a Gimpo. Aleshores aquell era l’aeroport internacional de Seül. Veiem la figura d’un home negre entre polítics, buròcrates, periodistes i curiosos, tots asiàtics. Una silueta que avança a empentes entre la multitud i que desapareix a la sala d’embarcament. Un home que fuig.
Dos dies abans Johnson era llegenda. Havia trinxat el rècord del món dels 100 m. Havia registrat 9s79. Una marca del segle XXI. Trenta anys més tard, tot just sis homes han anat més de pressa. (...) En vam aprendre molt, d’aquell positiu. Avui Ben Johnson és el gran trampós. Vam saber que hi havia defraudadors a tots els escenaris i a tot arreu. Que no només es dopaven els altres, aquells que vivien de l’altra banda del teló. Que també hi havia tramposos a Occident. Que eren entre nosaltres .I corrien, saltaven, llançaven, pedalaven, xutaven, nedaven i patinaven.
Ben Johnson era un d’ells. Un velocista canadenc. Un trampós.
–S’imaginaven que passaria una cosa així? –pregunto a Arques.
–Mesos abans, ja hi havia irritació al voltant de Ben Johnson. –En quin sentit? –Ens deien: “Aixecant 175 quilos en pectoral”. I ens dèiem: “A veure, si un velocista no és un halterofilista!”. Com podia desplaçar-se a aquella velocitat? Com podia inflar-se d’aquella manera? Aquells volums, aquella musculatura... Tot era exagerat, fins i tot per a un halterofilista. Amb l’atletisme no et poses així, va contra la seva pròpia naturalesa. Per molts pesos que aixequis, després has de fer sèries de 300 m. I amb això et desinfles: el mateix atletisme t’impedeix de créixer tant. Era un mal exemple. –En quin sentit? –Jo ja havia coincidit amb ell un parell d’anys abans, a Sevilla. Era en indoor. Com que era hivern, Johnson estava encara més fort! Veient el seu aspecte, i veient els seus resultats, llavors tots ens vam tornar bojos. Vam començar a moure pesos amb el tronc superior, com si aquell fos el mannà. –I no ho era? –Una cosa és muscular-se i una altra era aquella barbaritat. I sap què més ens cridava l’atenció? –Digui’m. –Els seus lumbars. Com es treballa aquesta zona? Ni idea. –I al final va acabar admetent la culpa. –A Seül jo no vaig tenir l’ocasió de córrer amb ell. Però recordo el dia que el vaig veure en un entrenament, sortint dels tacs...
Diu que va passar als Mundials de Roma, el 1987. Ben Johnson era a la pista d’escalfament. Hi havia un munt de curiosos mirant-se’l. De sobte, es va aturar tota l’activitat:
–Ens va brindar dues sortides de tacs com no he vist en ma vida. Tenia tanta força que la represa dels tacs arrencava el tartan. Com un gat esgarrapant-lo. I un any més tard, a Seül... –Què va passar? –Era la primera eliminatòria. La cursa de Ben Johnson anava just després de la meva. Em vaig quedar a observar-lo. Només va donar quatre puntades de peu a terra. Tot just va córrer trenta metres. I va firmar 10s38!
–Ja anunciava el que vindria a la final, suposo –li dic.
–Sabíem que faria una brutalitat. Vostè ha vist aquella cursa, aquella final? –Unes quantes vegades... Ben Johnson va saltar dels tacs amb els dos peus. Al cap de deu metres, n’havia tret dos a la resta. Desesperat, Carl Lewis el seguia de reüll. No podia fer res. Tres carrers més enllà, a la seva dreta, aquell projectil volava.
–Ben Johnson va córrer els 60 m en 6m33. Sap què és això?
(Avui, el rècord mundial dels 60 m està en 6m34...)
Quan Johnson travessava la meta, desafiador, amb l’índex cap al cel, Lewis va decidir continuar corrent darrera seu. Pretenia felicitar-lo. Johnson amb prou feines li va tornar la salutació. –Com es portaven aquells rivals? –Que guanyés l’un o l’altre m’era igual. Lewis era més senyor. Johnson era molt introvertit. Però per a mi el més brutal era la marca. Jo havia començat en l’atletisme amb el 9s95 de Jim Hines, i llavors ja estàvem en 9s79. Com veure un coix i un que corre. La mentida va durar 32 hores. Johnson tornaria a competir el 1991. El 1993 va donar un altre positiu. Va ser sancionat a perpetuïtat.
Avui viu a la casa dels seus pares a Falmouth, a Jamaica. I de vegades fa anuncis en què es riu de si mateix, dels seus positius i de la lluita antidopatge.