La fórmula magistral per a Barcelona

L’acte d’elegància política més emotiu dels últims anys l’ha protagonitzat Alfred Bosch, que divendres va renunciar a la condició d’alcaldable per ERC. El partit va preferir apostar per la figura d’Ernest Maragall per encapçalar la candidatura de Barcelona i Bosch, portaveu republicà al Consistori, va fer un pas enrere des del respecte al seu partit i l’admiració al seu substitut, que va qualificar com “el millor candidat”. Bosch, un viatger empedreït, es va quedar aquest agost a casa per trepitjar els barris al costat dels veïns. L’estiu no ha estat fàcil, ni a la Barceloneta ni al Raval, i aquí se l’ha vist guanyant-se el sou i la candidatura. Però, certament, totes les forces polítiques han posat els ulls a la capital catalana i estan canviant les apostes davant la sensació que hi ha molt més en joc que l’alcaldia. Si bé pot ser un error, perquè els barcelonins –que, segons Josep Pla, “existeixen, encara que no és fàcil trobarlos”– volen polítics que els resolguin els problemes de la ciutat, no del seu país, que per a això hi ha altres convocatòries.

Totes les forces polítiques que es presenten a les municipals del maig volen aixoplugar-se sota el paraigua del maragallisme, perquè és una fórmula magistral infal·lible. No només pel canvi d’ERC, sinó també perquè Manuel Valls s’ha envoltat d’un equip de persones que havien treballat amb l’alcalde dels Jocs, i així mateix el PSC i els Comuns se senten hereus del seu llegat. Els socialistes, per la seva militància; els colauistes, pel seu discurs. Abans de l’estiu, Gerardo Pisarello deia que es considerava “deutor del maragallisme plebeu”. I si el PDECat es decidís per Ferran Mascarell, el repòquer maragallista seria complet.

No existeix el maragallisme sense Pasqual Maragall. El seu lideratge era tan potent com el seu programa. Ell pensava que “una Barcelona on només hi hagués catalans no seria una ciutat, sinó un poble”. I aquest era el millor eslògan.

Màrius Carol DIRECTOR