La Vanguardia (Català-1ª edició)
Hanif Kureishi
‘Res de res’, la seva nova novel·la, narra la degradació d’un cineasta d’èxit
ESCRIPTOR
Hanif Kureishi, l’escriptor britànic d’origen pakistanès, publica una nova novel·la, titulada Nada de nada, en què un vell cineasta postrat en una cadira de rodes es diverteix veient patir la seva esposa i el seu amant.
L’escriptor Hanif Kureishi i el director Stephen Frears semblen, en la nit de Segòvia, dos vells amics d’aquells que no s’han vist en molt de temps i que van rememorant jocosament episodis del seu passat. Vestit amb un vistós jersei de ratlles multicolors i unes xancletes de pell, Frears assenteix somrient mentre un empolainat Kureishi, amb jaqueta i sabates, explica com va començar a forjar-se, fa 33 anys, l’èxit mundial de la pel·lícula La meva preciosa bugaderia, llibre que no és una novel·la –encara que molta gent s’ho pensi– sinó un guió de cinema.
“Jo feia feinetes per a la televisió –evoca Kureishi–, es va crear el Channel 4 i em van demanar un guió per fer una pel·lícula. Havia crescut als suburbis londinencs dels anys seixanta i setanta, aquells barris sencers amb gent gran que provenia de l’Índia i el Pakistan, i els seus fills que es feien adults. No se’n parlava enlloc i ho vaig escriure. Volia que l’Stephen ho dirigís perquè havia vist les seves feines prèvies per a televisió així que, sense coneixe’l de res, una nit li vaig deixar el guió a la bústia”.
L’endemà, Frears el va llegir i “de seguida vaig veure que era una gran història, molt nova, fresca, només li vaig fer algunes observacions”.
–Sí, em va dir que ho posés tot més violent, fort i salvatge, això em va alliberar i em va ajudar a ser jo mateix.
–Aquella pel·lícula va resultar un èxit molt inesperat– Fixa’t, Hanif, la vam rodar amb tota la innocència, la mirada pura, i en tot el procés que va portar vam perdre la innocència per sempre.
–Sí. Jo em vaig adonar que era una cosa molt gran després de la projecció al festival d’Edimburg. Allà vaig veure que la meva vida començava a canviar de debò i, des d’aleshores, ja no ha parat. Va
CÀSTING “A Daniel Day-Lewis el vam triar per pressió femenina: era el més guapo”, diu Frears
ser aconseguir un somni de cop. Vam arribar a Edimburg de manera molt precària, compartíem habitació en un hotel l’actor Daniel Day-Lewis, el productor i jo. Vaig ser el primer d’obrir la porta i em vaig imposar: ‘Ep, jo l’he escrit, jo em quedo el llit!’ I ells van dormir a terra”.
–Ah, Daniel... Per a l’actor protagonista vam estudiar els noms de Tim Roth, Gary Oldman –que estava disposat a fer-ho només si era per a televisió–, Kennet Branagh –autènticament desesperat perquè li donéssim el paper– i Daniel Day-Lewis, a qui al final vam triar per les pressions de les dones de l’equip. ‘És el més guapo!’, ens deien”.
TRAÏCIÓ “Hi ha un personatge que es basa en el meu comptable, que em va robar 120.000 lliures”
FITA ‘La meva preciosa bugaderia’ va canviar la meva vida, em va donar identitat d’escriptor”
RONDINAIRE “Les queixes són el gran plaer dels homes grans; m’agraden tant com les xafarderies”
Si La meva preciosa bugaderia va ser, en paraules de Frears, “la història d’amor que el món estava esperant, un conte de fades i amor interracial en l’era Thatcher”, la nova novel·la de Kureishi, Res de
res –que Anagrama publicarà en castellà i català el proper 3 d’octubre– és molt més sòrdida i perversa. Tracta d’un vell director de cinema que s’autodefineix com “una polla en cadira de rodes”, algú que, després d’haver-ho estat tot, una persona rica i amb èxit, “s’està morint, ho està perdent tot: la seva carrera, la seva dona... el cos declina, però ell manté la libido”. Waldo, el cineasta, conviu amb la seva dona Zee, molt més jove, però aquesta s’enamora d’Eddie, una persona amb problemes econòmics que se’ls acaba instal·lant al sofà del menjador.
El primer que li va venir al cap va ser “la veu del tipus, que enganxés el públic, algú salvatge, misogin”. La crueltat de Waldo és mostrada, tanmateix, a través del sentit de l’humor. “M’agrada escriure comèdies. He volgut fer riure amb les coses més abjectes. L’home és humiliat i humilia, gairebé no pot fer res però vol viure”.
L’obra està farcida de referents cinèfils, com Hitchcock, Polanski, El crepúsculo de los dioses “i tots els clàssics del cinema negre, cada dia en veia un amb la meva nòvia per impregnar-me’n”. De fet, “m’agradaria que la rodés Polanski, si no el tanquen a la presó”.
El rerefons autobiogràfic –a més de la seva relació amb els famosos del món del cinema– és que el comptable de Kureishi li va estafar un dia 120.000 lliures: “Me les va robar directament del banc. Era la meva persona de confiança, molt pròxim i important en la meva vida, i malgrat tot, em va trair. Era un malalt, va fer el mateix a més gent, espero que continuï a la presó”.
De vegades sembla que la trama s’hagi de convertir en una novel·la d’assassinat. “M’encanta Simenon, no només la sèrie Maigret sinó les novel·les anomenades
fosques, on penetra en l’ànima dels éssers humans”. Va ser més dura la vida de Simenon que la seva? “Bé, no ho sé, ell va tenir un munt de sexe i no parava d’escriure llibres. Què hi veu, de dur, en aquesta vida?”.
Els diners són omnipresents al llibre. “La gent se n’oblida sovint, d’això, però és un tema fonamental, cal guanyar-se la vida. Quan jo era un jove semidelinqüent que somiava ser artista professional, tenia molt clara la dificultat. No vaig obtenir la fama, perquè jo puc passejar-me pels carrers de Segòvia sense que ningú em digui res, no soc Leo DiCaprio, però sí que vaig conquerir una identitat com a escriptor, molt més important”.
El sexe –al llibre, explícit i omnipresent– “és molt important en la vida de Waldo, en un sentit extens que pot implicar moltes coses, un altre tipus de contactes, la mirada de voyeur –tots els escriptors ho som–, jocs verbals...”
Com al seu personatge, li agraden les xafarderies i queixar-se. “Moltíssim, les queixes són el gran plaer dels homes grans. Hem estat parlant ara amb l’Stephen de com ens fan mal els genolls, les cames, de quins són els millors doctors...”.
Com a exemple de l’èxit de la seva mítica pel·lícula, Frears esmenta Barcelona, “una ciutat on va estar nou mesos seguits a la cartellera, com si fos La guerra de
les galàxies. Quina preciosa bugaderia muntarien aquests dos paios al Raval.