UNA CIUTAT SOBRE LA BROSSA

El religiós argentí Pedro Opeka, aspirant al Nobel de la Pau, ha construït durant 30 anys la ciutat d’Akamasoa sobre un abocador

A l’ill de adag sca el pa eO eka a con tru enmig d’un mar d’escombraries una ciutat que acull 25.000 malgaixos.

A l’hora del pati desenes d’alumnes amb uniformes vermells de l’escola d’Andralanita, als afores d’Antanario, van jugar al lloc on s’acaba la ciutat. No és lluny del col·legi. Amb prou feines cal girar dos carrers per arribar a un turó envoltat d’un mur baix i edificis semienderrocats.

Més enllà de la paret trencada només hi ha escombraries. No hi ha cap altre punt a Madagascar on passat i present es mirin tan directament als ulls. En aquesta banda del mur, uniformes, educació i joc. A l’altra banda, un abocador descomunal. Quan les excavadores remouen les deixalles es forma un enrenou d’ocells que voletegen sobre l’escena a la recerca de qualsevol cosa que es puguin endur al bec, i els nois es recolzen a la paret per observar l’espectacle. Entre les muntanyes d’immundícia sorgeixen ombres d’homes i dones vestits amb parracs que furguen entre les escombraries. No fa tant tot era com a la banda de les deixalles. L’any 1989 el religiós argentí Pedro Opeka va decidir canviar-ho. “Vaig arribar a l’abocador –recorda– i vaig veure centenars de nens descalços i bruts, potser milers, competint amb els porcs, les rates i altres feristeles per restes de menjar entre les escombraries. Això era el més baix de la societat. Era la pobresa més absoluta. Aquí no hi havia res a dir, calia actuar. Vaig demanar a Déu que m’ajudés i vaig decidir tornar per treballar braç a braç amb aquesta gent”. Sense diners però amb tenacitat i una fe indestructible en la feina comunitària, el pare Opeka, com l’anomena tothom a Madagascar d’ençà que va arribar a l’illa fa gairebé 45 anys, va obrar el miracle: aquell mar d’escombraries es va convertir en una ciutat de carrers empedrats i més de 4.000 cases construïdes a mà i pintades de colors alegres. En tot just tres dècades l’abocador s’ha convertit en un exemple mundial d’autogestió i en una llar digna per a més de 25.000 persones, amb centres d’acolliment on s’ha assistit 500.000 malgaixos. La ciutat està distribuïda en 18 barris-urbanitzacions i s’han construït hospitals, escoles, biblioteques, guarderies, dispensaris o centres esportius. Gairebé 14.000 nens van a l’escola cada dia. Quan passeja pels seus carrers nets –la ciutat té el seu propi sistema de recollida d’escombraries i hi ha milers d’arbres replantats a cada racó–, el pare Opeka no pot evitar un somriure de satisfacció. “Els diners són necessaris, però els diners no han fet això. Cap oenagé o empresa no ho podria haver aconseguit. Va ser la passió de la gent, la lluita de milers de persones per un futur i per sortir del pou. No només som una ciutat; som un moviment de solidaritat i progrés”.

La seva feina ha despertat l’aplaudiment internacional: el 2007 va ser nomenat cavaller de la Legió d’Honor francesa, és cavaller de l’Orde Nacional de Madagascar i des d’altes esferes de França, Eslovènia i Mònaco –entre els seus benefactors hi ha l’ex- primera dama Danielle Mitterrand o el príncep Albert de Mònaco– s’impulsa la seva candidatura per al Nobel de la Pau. Als seus 70 anys, però, el pare Opeka no té gaire temps per a premis. “Els reconeixements són bons per portar el missatge de solidaritat a més gent, però la responsabilitat més important és continuar treballant”.

De cabells canosos abundants i ulls clars, el pare Opeka manté una energia desbordant al capdavant de la fundació Akamasoa (els bons amics, en llengua malgaixa), que coordina la ciutat aixecada sobre aquell antic abocador. Juntament amb 517 homes i dones locals gestiona el creixement de la ciutat i les contínues arribades de persones que busquen refugi a l’urbs miracle a l’illa de Madagascar. En realitat la gestió és repartida: tots els habitants de la ciutat accepten una vintena de lleis consensuades –no robar, escolaritzar els nens, no drogar-se...– per viure a la comunitat.

Un passeig amb el pare Opeka permet de comprendre el motiu de l’èxit del seu projecte: hi ha gent treballant pertot. A les tres pedreres de la muntanya hi ha desenes d’homes i dones picant les pedres que després serviran per empedrar els carrers o construir cases o carreteres. També hi ha tallers de fusteria, on es fabriquen els mobles de les cases del barri, un equip de mil paletes que construeixen cases sense parar o equips d’electricistes, jardiners i

soldadors. En total la ciutat dona feina a més de 3.000 persones. La primera vegada que el pare Opeka, el primer de vuit germans d’una família de migrants eslovens, va construir una casa va ser d’adolescent: va marxar a la Patagònia argentina i va construir refugis per als indis maputxe. No ha parat de construir des d’aleshores. Després d’ordenar-se sacerdot catòlic de la Congregació de la Missió de Sant Vicenç de Paül i ser destinat al sud de Madagascar amb poc més de vint anys, va posar en marxa el seu projecte de ciutat per als pobres de l’abocador. Si se l’anomena líder, demana de rectificar. “Jo no soc el patró! Jo soc el primer dels obrers. Viure és ser, no pas tenir, de manera que ens hem d’ajudar, treballar junts. L’èxit a la vida són els amics”.

Segons el pare Opeka no hi ha una porta millor a l’amistat que el futbol. Quan encara no sabia parlar la llengua local organitzava partits amb els veïns perquè el consideressin un més. Encara avui, en un estat de forma envejable, cada setmana juga partits contra adversaris a qui triplica l’edat. Així que s’assabenta dels orígens barcelonins d’aquest periodista, el desafia a uns xuts a porta en un camp pròxim a mig construir. “Em passo mig any viatjant pel món per demanar donacions; així que aconsegueixi els diners acabarem aquestes instal·lacions. Potser podries demanar a Messi si ens pot donar un cop de mà?”, diu mig de broma. Pel camí no para de saludar la gent que se li acosta a demanar consell, ajuda o a la recerca d’alleujament. Sempre s’atura a xerrar. “El dia que no tingui temps per escoltar un pobre començarà el declivi”. Ja al terreny de joc el pare Opeka llança xuts amb la dreta i amb l’esquerra i fa desenes de tocs de pilota sota l’atenta mirada d’uns obrers que construeixen la grada lateral. Des del fons, darrere d’una tanca, uns homes li demanen que es passi a la política. “Presenti’s a president, pare! Tots el votarem, els polítics no pensen en els pobres i vostè ens defensaria”, criden. El pare Opeka somriu i declina amb el cap. “Jo lluito amb vosaltres, al vostre costat, no des de dalt”. Aquesta popularitat que de vegades frega la devoció cap al sacerdot argentí s’ha convertit en una arma de doble tall. Ell ho sap: “Jo no tinc cap aspiració política –explica–, però sé que la meva presència i el que hem aconseguit aquí incomoda alguns polítics”.

Malgrat les celles arrufades als despatxos governamentals, el pare Opeka no es pensa intimidar. Des de fa uns mesos la fundació Akamasoa ha posat en marxa un nou projecte en una zona rural a 70 quilòmetres de la capital per crear una nova ciutat a prop de la terra. “Molts camperols van venir a la capital i ara viuen en la misèria. Jo els dic: ‘Vols treballar dignament? Tornem a treballar el camp junts’”. Ja han construït dues escoles on assisteixen més de 1.400 alumnes dels pobles del voltant.

Més enllà de nous projectes o l’expansió de la ciutat abocador, potser el principal èxit del pare Opeka és haver multiplicat el sentiment de pertinença a la comunitat. I és un compromís comú que arriba fins als petits detalls.

Al costat d’un dels camps de futbol, aliè a l’atrafegament d’alumnes al seu voltant, el professor de matemàtiques Angelo Rakotomalala, de 29 anys, s’atura i recull un paper que algú ha llençat a terra al mig del carrer. Com si fos un acte reflex, el guarda a la butxaca. Emprèn altre cop el seu camí pensatiu, però somriu quan veu que estava sent observat. “[La neteja] és responsabilitat de tots!”, diu amb un somriure. Després de tota una vida a la ciutat abocador, Angelo parla del religiós argentí amb admiració i agraïment. “És un bon home; ens ha donat dignitat a través de la feina. Aquí abans no hi havia res digne; ara treballem tots junts per tirar endavant, i aquí es pot ser feliç”, diu. Abans d’acomiadar-se i entrar a classe apunta el que segons ell és el secret del pare Opeka. “Crec que la clau és que no només creu en Déu; també creu que un altre món és possible”.

TORNAR LA DIGNITAT

L’incessant afany del sacerdot ha tret de la misèria extrema milers de malgaixos

REVERTIR LA SITUACIÓ

Abans d’engegar el projecte d’autogestió, legions de nens furgaven a les escombraries per menjar

UN EXEMPLE QUE S’EXPANDEIX

Malgrat les reticències dels polítics locals, el capellà prepara la posada en marxa d’una nova ciutat miracle

ALFONS RODRIGUEZ De colors vius L’urbanisme és un dels elements que doten la ciutat de dignitat, on es fa servir la pedra extreta depedreres com la que apareix a la imatge, al fons, per pavimentar certscarrers, amb cases acolorides

ALFONS RODRIGUEZ El futbol, la millor porta a l’amistat. El sacerdot argentí juga molt sovint a futbol a la ciutat miracle. És l’esport que li va servir per anar-se guanyant la confiança dels veïns quan va arribar per primera vegada a Madagascar fa més de 45 anys i va pensar a posar enmarxa el seu macroprojecte de treball cooperatiu

ALFONS RODRIGUEZ La gran inspiració El pare Opeka envoltat de nens de l’escola d’Akamasoa a l’hora del pati. Van ser nens com els de la imatge però furgant entre la runa els que fa dècades van inspirar el sacerdot per engegar el seu projecte