Els temes del dia

La llista de peticions de la conselleria de Cultura al ministeri del ram, i el començament a Tenerife del Mundial de bàsquet femení.

AHIR va començar a l’illa canària de Tenerife el Mundial de bàsquet femení amb la participació de 16 seleccions i l’al·licient d’una cosa tan excepcional com una hipotètica derrota dels Estats Units, amb un cinc femení que ha guanyat tots els seus partits oficials des del 21 de setembre del 2006 (quaranta victòries consecutives). La selecció espanyola, dirigida des de l’any 2012 amb encert i medalles per Lucas Mondelo, és una de les favorites al podi i a disputar l’hegemonia dels EUA. Té un equip molt bregat –amb icones com la catalana Laia Palau, internacional en 271 partits– i ve de grans resultats com dos títols europeus, a més d’haver estat podi en les últimes cites olímpiques i mundialista.

Si els al·licients del campionat són innegables i apunten a bons índexs d’audiència i assistència –les Canàries són una de les comunitats amb més tradició basquetbolística del país–, el Mundial que ahir va començar a Tenerife és un altre esglaó en la titànica lluita de l’esport femení per equiparar-se amb el masculí. La distància, sideral a començaments de segle, s’està escurçant de forma accelerada i l’audiència d’aquest Mundial podria ser una altra prova objectiva. També sobre la pista, el bàsquet femení ha adquirit una qualitat tècnica i preparació física –amb el consegüent reflex als marcadors– digna de ser destacada. Hi ha, a més, una positiva constatació: l’equip d’Espanya té alçada –diverses jugadores de les dotze seleccionades arriben als 1,90 metres–, símptoma del progrés social, quan fa tot just un quart de segle la torre del bàsquet femení, Rosa Castillo, mesurava 1,80 i semblava el súmmum.

El progrés de la selecció femenina de bàsquet, la segona del món en l’escalafó, se suma al d’altres esports d’equip com el futbol, el waterpolo o l’handbol i això és motiu de congratulació per a un país on no fa tant l’esport femení era objecte de facècies i desinterès per part dels mitjans de comunicació, amb l’única excepció d’algunes individualitats, cas de la gran Arantxa Sánchez Vicario, un model de superació en les pistes. Avui, la força de l’esport femení ja no depèn només de talents aïllats sinó que descansa en equips, el millor símptoma que la base esportiva està igualant homes i dones. Tot aquest esforç ja no s’inscriu en el voluntarisme, la benevolència o un paternalisme sense mala intenció sinó en el fet que molts d’aquests èxits han tingut bons índexs d’audiència televisiva, la mare dels ous de l’esport del segle XXI. I les previsions del Mundial de Tenerife són, en aquest terreny, raonablement optimistes.