Peticions culturals catalanes a l’Estat

MALGRAT el seu patrimoni, la seva tradició, la seva xarxa d’equipaments i la seva creativitat, Catalunya arrossega dèficits culturals. Alguns són estructurals, d’altres són d’ordre pressupostari i n’hi ha que projecten una ombra inquietant sobre el futur. En aquest sentit, la consellera de Cultura, Laura Borràs, ha redactat una llista de peticions dirigida al ministre de Cultura, José Guirao, que conté les que al seu entendre són més peremptòries i, alhora, podrien rebre una atenció més gran per part de l’Estat.

És interessant analitzar aquesta llista, perquè ajuda a veure certes prioritats de l’Administració catalana en matèria cultural. Una primera anàlisi permetria subdividir-la en diversos apartats, atenent a la naturalesa de les peticions. Perquè algunes presenten un component dominant d’ordre simbòlic, entre les quals hi ha les relatives a la restitució a Catalunya de fons encara dipositats a l’Arxiu de Salamanca o al d’Àvila. D’altres estan relacionades amb la reclamació d’equipaments culturals, la construcció dels quals requereix importants inversions estatals, ja siguin nous arxius provincials o la llargament deguda biblioteca provincial de Barcelona. N’hi ha que concerneixen l’ordenament legal –reducció de l’IVA, redacció d’una llei de mecenatge– i contribuirien a dinamitzar l’activitat cultural, no només la catalana, per cert, sinó també la del conjunt de l’Estat espanyol. I unes altres, finalment, posen el focus en contenciosos interterritorials específics, com ara el relatiu al conjunt d’obres d’art originàries del monestir de Sixena, objecte de litigi entre Catalunya i Aragó.

La consellera Borràs confia debatre amb el ministre Guirao aquestes peticions en una propera trobada, de data encara no determinada. Molt ens complauria que aquesta reunió fos fructífera, atès que això reportaria millores per a l’ecosistema cultural català. Però no podem oblidar que, en última instància, tot es redueix a una qüestió de voluntat política i a una altra de tresoreria. I que per assolir acords en aquests àmbits cal establir unes relacions de confiança –és a dir, no ombrejades per proclames rupturistes ni retrets constants– i tot seguit entaular una negociació seria, en què sempre que es demani alguna cosa, com és natural, caldrà estar disposat a cedir-ne una altra a canvi.

En aquest sentit, ens permetem recordar que el ministre Guirao, durant una visita recent a Barcelona, va dir que hi ha una via molt propícia perquè el Govern català aconsegueixi els màxims beneficis culturals possibles del Govern central, i no és cap altra que donant-li suport a la seva proposta de pressupostos de l’Estat al Congrés dels Diputats.

En espera del que succeeixi en la reunió entre consellera i ministre, i també al Parlament espanyol, l’anàlisi de la llista de Borràs propicia altres observacions. La principal és que hi pesen molt els components simbòlics, també les peticions relacionades amb equipaments destinats a una cultura ja consolidada. I alhora, brillen per la seva absència els components renovadors, projectats cap al futur o que puguin abonar el sempre enriquidor intercanvi de coneixements i propostes. És sabut que el conflicte entre Catalunya i l’Estat està embossat. Però si hi ha un àmbit d’activitat en el qual es pot començar a treballar per desembossar-lo, aquest àmbit és el cultural. De manera que afegir a la llista propostes que fomentessin la interactuació no hagués estat mala idea.