Davant el dic grec

Molts prefereixen viatjar lluny. Per què lluny? A prop pot ser lluny. I al revés: lluny i tot, continuem aquí. Perquè el món proper, familiar, és el que es porta dintre. I és el que, doble al·licient, roman inexplorat. Es viatja al voltant d’un mateix, l’incògnit.

Si ens situem davant el dic d’Empúries, al golf de Roses, ets a prop i ets lluny. És un espigó de grans blocs de pedra calcària (82 metres de llarg per 6,5 m d’alt), aixecat fa vint-i-un segles per protegir el moll de la ciutat, fundada pels grecs en el segle VI abans de Crist. De totes les restes d’enginyeria naval, aquesta és la més antiga. Joves: dos mil anys d’història us contemplen.

Al peu del dic, i fins al promontori de Sant Martí, on van construir les seves cases aquells navegants arribats de la Focea –ciutat ben coneguda del mateix Homer–, s’estén una tranquil·la platja on el visitant ha plantat ara el seu para-sol. “Veuré el dic”, li dic a Marta, la meva dona, a qui per la seva pell delicada, com una princesa russa, no li convé el sol. Seguint la ribera, arribo al peu del gran mur. No és el Partenó, ni l’altar de Pèrgam. Ni una urna grega, com la que va venerar John Keats, “...criatura nodrida de silenci i de temps”. Però, per si de cas, jo acaricio aquestes vetustes pedres i els faig un lleuger cop amb el front, perquè em passin una mica de saviesa grega. A la tornada, Marta em pregunta què he fet allà. “He tocat el mur i he dit: protegeix-me, Zeus!”. Ella em mira estranyada i calla amb mig somriure, com és natural en qui conviu amb un metafísic.

A la tarda vaig decidir visitar un supervivent grec que viu al costat de la muralla d’aquest empori: el filòsof Xavier Rubert de Ventós. Vaig començar a llegir-lo –Ofici de Setmana Santa– fa quaranta anys. Pensador nat, crític de la modernitat, diria inclassificable, però en l’ona de la millor filosofia hispànica. Ell es creu vell, però és algú que es farà ancià sense haver-se fet vell. Perquè filosofar, estem d’acord, és cosa de joventut, i pensar sempre fa jove. No com la política, que “fa vell”, com li semblava a Aranguren, el nostre comú mestre. Mentre parla, a poc a poc i amb cert laconisme anglès, Rubert em recorda el somriure malenconiós de la seva mare. Va ser un plaer retrobar-lo. Cap al tard visitem de nou les ruïnes, entre pins i xiprers i amb la mar blava al fons. Des d’Empúries, el món sembla estar ben fet. Per a què viatjar lluny?