La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els atletes exploren els límits del cos humà
L’edat d’or dels rècords mundials s’acaba: cada vegada n’hi haurà menys
Un dia els atletes deixaran de batre rècords.
Però, com va demostrar Eliud Kipchoge diumenge passat a Berlín tot corrent la marató en 2h1m39s i rebaixant el rècord mundial en 1m18s, el dia encara no ha arribat.
“Segur que hi ha un límit en el rendiment atlètic del cos humà, però no sabem quin és”, diu Enric Subirats, un especialista en medicina interna i medicina de muntanya de l’hospital de la Cerdanya que ha participat en la preparació de Kilian Jornet, un altre esportista que explora els límits del cos humà com Kipchoge.
El límit, tot i això, és cada vegada més a prop, afirmen científics de l’Institut de Recerca Biomèdica i Epidemiologia de l’Esport (Insep) de París. En una sèrie d’estudis elaborats els últims deu anys, han observat com els rècords mundials són cada vegada més difícils de batre.
Amb l’excepció d’exhibicions com la de Kipchoge a Berlín, les diferències entre un rècord i el següent tendeixen a ser cada vegada més petites i el temps que passa entre els dos tendeix a ser més llarg. Aquest patró es repeteix en esports de velocitat com els 100 metres llisos, de resistència com la marató, de força com els llançaments o l’halterofília, de precisió com el tir amb arc, tant
en homes com en dones, i tant en atletisme com en natació, en ciclisme o en esquí, segons demostren els investigadors de l’Insep en un article titulat Estem arribant als límits de l’‘Homo sapiens’?), que es va publicar l’any passat a la revista Frontiers in Physiology.
“Hi ha una tendència a l’estancament dels rècords”, coincideix a dir Marc Roig, de la Universitat McGill de Mont-real (Canadà). Els exemples inclouen, entre molts d’altres, el rècord mundial dels 10.000 metres masculins, que no s’ha batut des de fa tretze anys; el femení, que es va mantenir durant 23 anys, del 1993 al 2016; o el de salt d’alçada, en què el rècord masculí està en vigor des de fa 24 anys i el femení des de fa 31 anys. En un altre article publicat a
Plos One, els mateixos investigadors estimen que el marge de millora que queda per al conjunt dels rècords mundials d’atletisme és inferior a un 1%. Segons la seva interpretació, els rècords mundials són els resultats d’“un experiment no planificat” a la recerca del màxim rendiment del cos humà “en condicions de competició regulada”. La conclusió de l’experiment és que l’època daurada dels rècords, en què es batien amb regularitat i es veien com una mostra de progrés, està arribant a la fi.
Per entendre per què els rècords mundials han tendit a estancar-se els últims anys, cal preguntar-se què és el que va permetre batre’ls amb freqüència les dècades anteriors. No va ser, evidentment, una evolució del genoma humà cap a un rendiment atlètic més alt. La matèria primera genètica amb què s’obtenen els rècords és la mateixa ara que quan es van començar a registrar marques olímpiques el 1896.
Sí que han evolucionat, en canvi, els factors ambientals que permeten que cada esportista desenvolupi el seu potencial. Entre aquests factors ambientals, destaca la millora de les tècniques d’entrenament. Els primers corredors de maratons ni s’entrenaven cada dia, ni s’entrenaven tot l’any, ni corrien llargues distàncies quan es preparaven per a una competició. Amb la introducció de nous mètodes d’entrenament a partir dels anys cinquanta, va augmentar la capacitat aeròbica dels atletes i el contingut en mitocondris de les cèl·lules musculars, cosa que va millorar el seu rendiment. “Les característiques principals de l’entrenament modern es van establir en aquella època”, recorda Michael Joyner, especialista de la clínica Mayo a Rochester (EUA), en un article publicat el 2016 a The Journal of
Physiology.
El fet d’haver entès més bé com funciona el cos humà també ha contribuït a millorar l’alimentació i la hidratació dels atletes, i alhora la recuperació després d’un esforç intens. Un avantatge addicional és que ara la dieta i el programa d’entrenament es poden dissenyar de manera personalitzada per a cada esportista.
D’altra banda, la millora dels materials i el disseny de les sabatilles han contribuït a alleugerirles i a aprofitar més bé l’energia de cada gambada, cosa que ajuda a esgarrapar alguns segons a les marques de cada corredor.
També hi ha influït que han augmentat el nombre de persones que corren, incloses les de comunitats de l’est d’Àfrica, que una generació enrere no tenien la perspectiva de convertir-se en atletes professionals. Com que hi ha més joves que comencen a córrer, és més probable que, si n’hi ha cap que tingui aptituds excepcionals com Kipchoge, es pugui dedicar a l’atletisme i arribi algun dia a batre algun rècord.
Però quan s’han optimitzat l’entrenament i la nutrició, s’han desenvolupat sabatilles ultraeficients i s’ha donat una oportunitat a atletes joves de tot el món, s’exhaureix el marge de millora per continuar batent rècords.
Per a la marató masculina, “penso que la marca arribarà a situar-se una mica per sota de les dues hores”, diu per correu electrònic Michael Joyner, de la clínica Mayo. Per al femení, “penso que Paula Radcliffe ja va aconseguir el mínim temps possible” el 2003, quan va arribar a la meta en 2h15m25s en una cursa mixta en què es va beneficiar de corredors que van fer de llebrers.
“Ens acostem als límits físics absoluts i ens enfrontem a un període d’escassetat de rècords mundials”, escriuen els investigadors de l’institut Irmes de París, liderats per Geoffroy Berthelot, en un article publicat el 2015 a
Sports Medicine.
Més enllà de les maratons, però, “els esports de muntanya ens han ensenyat que cal ser molt prudents a l’hora d’opinar sobre els límits del rendiment humà”, diu Enric Subirats, de l’hospital de la Cerdanya. Recorda l’exemple de l’alpinisme, en què es considerava impossible pujar a l’Everest sense ampolles d’oxigen fins que Reinhold Messner i Peter Habeler van demostrar el 1978 que sí que es podia; i l’exemple de l’escalada, en què “als anys vuitanta es considerava impossible superar el sisè grau de dificultat i ara s’està escalant en el novè”.
Pel que fa a les curses de resistència, encara que no sigui fisiològicament possible rebaixar el rècord mundial masculí de marató gaire per sota de les dues hores, “els ultratrails demostren que el nostre coneixement sobre els límits humans davant l’esforç intens i allargat encara és molt pobre”, assenyala Subirats.
AL SEGLE XX Les millores en nutrició, entrenament i aspectes tècnics van ser clau per rebaixar les marques
AL SEGLE XXI Els registres s’estan estancant i cada vegada es triga més a batre els rècords
ELS NOUS REPTES Els ultratrails ensenyen que encara no es coneix el límit de resistència en esforços prolongats