Una de bona i una de dolenta

‘CONTINENTAL’. Aquesta setmana s’han estrenat dues sèries espanyoles, una de bona i una dolenta. La dolenta es titula Continental (La 1, dilluns nit), i m’ha desconcertat amb el seu confús aire de western i de pel·lícula de gàngsters, entre un inconcret Chicago dels anys vint i un incert saloon de l’Oest. Els seus protagonistes són destil·ladors clandestins d’alcohol, amb el qual trafiquen i que col·locaran il·legalment en locals nocturns de mala fama, com l’esmentat Continental, crec haver entès. Els protagonistes són uns personatges masculins que se suposa que són criminals temibles i malvats, però no aconsegueixen fer-me gens de por, no em transmeten més que incredulitat i una vaga evocació de desfilada de models. Tots ells vesteixen, això sí, abrics llargs de cuir, una vistosa indumentària de la qual hem d’inferir que aquests homes són els dolents dolentíssims de la història, però ni posant tota la meva bona voluntat m’ho acabo de creure. També apareix una noia, esclar, que s’enamora del jove i guapo cap dels dolents, però no entenc en quin moment ni per què, ni on ens porta aquest tràmit. La direcció de fotografia de la sèrie, rodada en interiors, abusa de les ombres i contrallums, entenc que per imprimir al relat una atmosfera més tèrbola i ominosa, però no hi ha manera, no hi ha manera... És una funció fallida, a la qual he assistit amb la incòmoda sensació que si no he perdut del tot el meu preciós temps ha estat perquè he pres unes notes per després poder escriure algunes ratlles en aquesta pàgina sobre el que he vist a la tele. I ja està, ja les tinc escrites.

‘PRESUNTO CULPABLE’. De les dues noves sèries, la bona es titula Presunto culpable (Antena 3, dimarts nit): després de veure complet el primer capítol de bon grat, m’agradarà continuar veient-la. Rodada a Mundaka i altres enclavaments de la costa basca, la càmera sap treure un bon partit d’aquests espectaculars paisatges naturals. La narració aprofita aquests exteriors amb eficàcia per embolcallar una història de rivalitat entre dues famílies amb molts secrets i un enigma de partida: la desaparició de la nòvia del protagonista. I l’arrencada amb el suïcidi del pare del noi. El protagonista és en Jon, un brillant químic que sis anys abans ho ha deixat tot enrere per anar-se’n a París, i que ara torna al poble per reflotar el laboratori de la família. La trama principal no és precisament original, però avança amb ritme eficaç i credibilitat. El millor són els recels entre en Jon i la seva aspra mare. M’he preguntat si no deu ser aquesta dona seca la responsable de la inexplicable desaparició de la nòvia del seu fill... Per saber si l’encerto, penso continuar mirant la sèrie Presunto culpable.

RIURE. Andreu Buenafuente ha estat aquest dijous protagonista per partida doble, feliçment: pel lliurament d’Els meus pares (TV3), amb la seva mare i Gemma Nierga, i pel seu Late motiv (Movistar #0), que ofereix moments divertits, com l’escenificat pels ninots Epi i Blai (Miquel Ripeu i David Fernández), joiós, o el seu diàleg final amb Javier Coronas, sempre molt còmic i brillant. Cada dia agraeixo més i més un bon riure. / @amelanovela

Suposo que són els dolents dolents perquè porten abrics llargs de cuir..., però no em fan por