Religió a l’escola, avui

Per conèixer el que ocorre al món, o almenys al nostre entorn, observar des de la finestra és més útil que mirar-se el melic. De la mateixa manera, davant problemes i dificultats, l’obertura a les solucions aplicades per altres que els han patit també té més avantatges que l’endogàmia.

Aplicat a l’ensenyament, quan s’és a començaments del curs escolar i un tema recurrent de determinats sectors polítics, educatius i socials és el de l’eliminació de l’ensenyament de Religió és bo conèixer el que fan en altres països.

Sap el lector –i també el president Pedro Sánchez, partidari de l’eliminació de l’esmentat ensenyament, i el conseller Josep Bargalló, que en això està en la mateixa línia– que a Finlàndia, el país avui més admirat pel seu sistema educatiu, l’ensenyament de Religió a les aules és obligatori? Igual que en altres països escandinaus i al Regne Unit. Certament, es dona un ensenyament des d’una perspectiva històrica i cultural, però sense que, en el cas finlandès, aquesta formació deixi d’impartir-se des de l’òptica de la tradició luterana.

Una mica encara més contundent. Saben que en la major part de països de la UE hi ha ensenyament confessional de Religió a l’escola? En aquest cas s’estudia la religió com una doctrina i un fenomen viu, impartida per persones acreditades per les respectives confessions religioses. Això sí, cursar-la no és obligatori sinó optatiu. Avui, a Espanya, amb els acords amb la Santa Seu, oferir classes de religió catòlica és una obligació dels centres públics, però és voluntari per als alumnes –decisió dels seus pares– cursar-la.

El que és excepcional a Europa és que no hi hagi classes de religió de cap tipus a l’escola. Això només es dona en dos països, França i Eslovènia, com explica Alejandro González-Varas Ibáñez, professor de la facultat de Dret de la Universitat de Saragossa, al seu llibre L’ensenyament de la religió a Europa (Digital Reasons), en què exposa les diverses modalitats d’explicar la religió a les escoles públiques, així com els criteris de les organitzacions internacionals sobre aquesta qüestió. No oblidem a més que en el cas de França, amb una llarga i activa trajectòria laïcista, de manera redundant en els governs dels últims presidents, Sarkozy, Hollande i Macron, s’ha plantejat la conveniència d’incorporar la religió a les aules, almenys com a base cultural i d’aportació de valors per a una societat que precisament n’està tan necessitada.

No fa falta ser practicant d’una religió per adonar-se de la seva importància com a cultura general. Per conèixer la història, la filosofia, l’art, pocs coneixements són tan substancials perquè el substrat principal de les cultures és el religiós. Jean Jaurès, gran líder socialista francès i referent moral de l’esquerra, quan el seu fill li va demanar un justificant per no assistir a classe de Religió, li va enviar una carta dient-li que “ni te l’envio ni te l’enviaré”, puntualitzant que “quan tinguis prou edat per jutjar seràs completament lliure: però tinc interès decidit que la teva instrucció i la teva educació siguin completes; no ho serien sense un estudi seriós de la religió”.

Un home tan compromès en política com Jaurès li diu al seu fill: “Deixem de banda la política i les discussions i vegem el que es refereix als coneixements indispensables que ha de tenir un home de certa posició”. Descriu la mitologia per conèixer les civilitzacions grega i romana, i formula a continuació la pregunta “què comprendries de la història d’Europa i el món sencer després de Jesucrist sense conèixer la religió que va canviar la faç del món i va produir una nova civilització?”. Jaurès completa la seva explicació amb noms d’escriptors, científics i historiadors i explica al seu fill que sense la religió no podria entendre la literatura, ni l’art, ni la història, ni molts aspectes de la ciència.

Alguns creiem que donar formació religiosa va encara més enllà: dona sentit a la vida, la qual cosa és més important que molts coneixements. Per això ja en altres temps va ser un error plantejar aquesta assignatura com una d’aquelles matèries que s’anomenen “maria”, una cosa marginal i d’aprovat general, quan en el fons hauria de formar part del nucli formatiu central.

¿El president Pedro Sánchez i el conseller Josep Bargalló saben que a la tan admirada Finlàndia l’ensenyament de Religió és obligatori?

ARXIU Europa. Només hi ha dos països a Europa, França i Eslovènia, en què no hi ha classes de religió, ni voluntàries ni obligatòries