Imagina que ets en Paul

En una ocasió, McCartney va entrar en un local on hi havia un pianista per amenitzar les vetllades. Aquest, tot just reconèixer-lo, va voler congraciarse amb el distingit client i va decidir interpretar una de les seves cançons. Va tocar Imagine.

Una part de venjança tenien aquells primers discos en solitari d’exbeatles que també resultaven enganyosos. George Harrison apareixia com un geni enfosquit per la dupla Lennon/ McCartney amb el fabulós triple All things must pass, Macca va conjuminar dos discos casolans que han anat guanyant amb els anys –McCartney i

Ram– i en John es va destapar amb les colpidores cançons del superb Plastic Ono Band i després amb Imagine, la quadratura comercial del seu particular cercle solipsista. I eren enganyosos perquè aquells discos eren bons treballs amb temes que haguessin continuat adornant la corona dels Fab Four però moltes vegades havien estat cançons compostes encara sent Beatles i, emocionalment, continuaven estant a la mateixa habitació tots quatre, competint, odiant-se i necessitant-se. Des del 1972 cap d’ells no va fer res memorable: l’autoindulgència va poder amb el talent.

La cançó tocada pel pianista errat, Imagine, no va ser editada com a single en el seu moment. Un tall senzill i definitiu. Phil Spector, com a coproductor del disc, ho redueix tot a la mínima expressió, un lied popular entonat pel tipus que personificava tant la rebel·lia vidriòlica, el sarcasme i el talent assilvestrat com la beatitud pacifista i les seves contradiccions de déu a la terra. Lennon ens tornava a regalar una cançó com si ens lliurés un cargol de mar a la mà.

A l’àlbum també hi havia gemmes com Jealous guy, que Brian Ferry va recrear anys més tard, How? o Gimme some

truth. Les cançons eren menys inspirades que les del seu anterior treball i ja no semblava que estiguessin creuant per una corda sobre l’abisme de Mother o God en una de les grans aportacions de Lennon a la música rock: el pop introspectiu. En John no s’amagava quan es mostrava vulnerable, emprenyat, cursi o insegur. Ecos de teràpia regressiva i la seva relació dependent amb la Yoko el feien capitanejar la caixa de trons que, en ocasions, és l’àlbum amb Phil Spector sempre addicte a l’horror vacui.

Imagine semblava demostrar que Lennon podia ser una bona oferta comercial. Que podia amansir-se i no fer enfadar l’establishment. Que podia ser música de consum per a pianistes en salons de te. I també continuar exhibint el seu talent compositiu i aquella manera morosa de cantar i cridar cantant una vegada i una altra que estava sol, que algú el salvés, que podia entendre la humanitat però no gaire a cap humà que no fossin Yoko i John, John i Yoko.