La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ni tot ni res
La idea té lògica: si les sèries interessen i l’esport també, per què no potenciar la producció de sèries sobre l’esport? Aquesta premissa explica l’aparició de sèries monotemàticament esportives en diverses plataformes. A Netflix, First team: Juventus (de temàtica òbvia) i Last chance U (sobre les interioritats del futbol nord-americà); a YouTube Prime, Best shot (sobre l’NBA); a HBO España, Destino Rusia 2018, i a Amazon Prime, dues sèries produïdes per Mediapro: Six dreams (que segueix personatges de la Lliga espanyola i tindrà segona temporada) i All or nothing, un format habitualment sobre equips de l’NFL que documenta la temporada 2017-2018 del Manchester City a la Premier League.
Una dada que el productor Jaume Roures i el director Manuel Huerga han explicat sobre el potencial del fenomen: la primera setmana, la sèrie va obtenir deu milions de descàrregues. Com tota novetat que encara no ha sigut domada pel zel auditor (i sovint paquidèrmic) de la crítica, All or nothing: Manchester City proposa una aproximació a la informació esportiva i juga amb el control del relat corporatiu entès com a gènere. En aquest cas el promotor ha de tenir una matèria primera susceptible d’interessar milions de persones i els mitjans que es posen a disposició del projecte han de ser ambiciosos en potència distributiva. Resultat: vuit capítols amb voluntat trepidant que segueixen la peripècia del Manchester City.
La factura impressiona. Amb la garantia del director i del seu equip, té el privilegi d’accedir a tots els nivells de l’existència d’un club: equip directiu, metges, encarregats de material, nutricionistes, tècnics, propietaris, futbolistes i aficionats, amb l’ambició de presentar-se com un híbrid entre la declaració d’amor i el curs divulgatiu sobre futbol. Sense renunciar als recursos dels millors reality shows sobre celebrities (més a prop de les Kardashian que de les Campos), s’interpel·la l’aficionat-espectador a través d’una intriga amb desenllaç conegut (les interioritats de l’èxit i del fracàs) i es té un control absolut del relat i de la imatge que es vol transmetre.
L’objectivitat que s’atribueix al periodisme, doncs, queda en segon terme. Això no vol dir que la narració hagi de ser acrítica, però sí que imposa la lògica de l’entreteniment més que la recerca de la veritat, per dir-ho amb unes ínfules tan deontològicament anacròniques com desautoritzades per la realitat. El metratge, massa llarg però justificat pel pla de negocis que l’empara, és exuberant en imatges i situacions. És un relat èpic sobre la temporada del City i, alhora, una versió reiterativa, que ensenya moltes interioritats i decideix quin punt de vista imposa. Hi ha antecedents d’aquest estil de docusèrie, com per exemple el que a principis del segle XXI va liderar Ferran Adrià quan va incorporar el relat audiovisual al catàleg divulgatiu i comercial d’El Bulli. I, a banda de recórrer a ingredients indiscutibles (com la veu en off de l’actor Ben Kingsley), el gran protagonista d’aquesta història coral és Pep Guardiola.
Sense deixar que s’envaeixi el seu territori íntim, Guardiola es compromet al màxim amb la idea d’alternar la visió col·lectiva i la personalització individual. Fa una autèntica exhibició que l’equipara als protagonistes (bons i dolents) de moltes sèries que animen les conserves de sobretaula. Histriònic, sermonejador, intens, de vegades fins i tot histèric, Guardiola, que gairebé sempre és conscient de la presència de les càmeres, troba la manera d’assumir el pes d’una narració que, amb tocs d’idolatria i culte a la personalitat, el presenta com a perfeccionista, obsessiu i analític. I, en l’àmbit dels gestos i de l’èmfasi, és capaç de moure’s en un ventall emocional que va des de la proximitat i la calidesa en l’arenga presumptuosa fins a la pròpia paròdia (un dels grans moments de la sèrie) de la imatge que creu que es té del seu personatge.
Ell mateix admet que sovint teatralitza una seguretat que no té i permet que se li escapin afirmacions insòlites com: “Els grans equips són arrogants”. En resum: All or nothing aconsegueix ser el millor documental que s’ha fet mai sobre el Manchester City (i, per extensió, sobre Guardiola). Segur que marcarà tendència, gràcies al seu potencial, pioner en relació amb els models moderns de comunicació corporativa. A la pràctica, acaba mostrant el que li interessa a canvi de regalar-nos infinitat d’imatges i d’escenes que ens fan entendre molt millor la duresa de les lesions, la importància de la pressió econòmica sobre les decisions i la incertesa d’un esport i d’un espectacle que han trobat en aquesta interpretació fragmentada i cinematogràfica del relat un aparador molt eficaç i sense els desavantatges del pur periodisme.
El documental sobre el Manchester City marcarà tendència com a nou model de comunicació corporativa