La Vanguardia (Català-1ª edició)
El mercat de l’art es reconverteix després de la crisi
L’última dècada ha desdibuixat la frontera entre art, luxe i entreteniment
El 15 de setembre del 2008, ara fa una dècada, el controvertit artista britànic Damien Hirst, conegut per les seves escultures d’animals en formol, va vendre obres tot just sortides del seu estudi en una subhasta de Sotheby’s Londres per la xifra rècord de 70,5 milions de lliures, saltant-se els intermediaris i trencant les estrictes regles del mercat de l’art. Aquell mateix vespre, el banc d’inversió Lehman Brothers feia fallida a Nova York. El Dow Jones queia 500 punts i provocava una implosió a totes les borses del món i una gran crisi financera global.
A començaments de mil·lenni, el mercat de l’art estava en ple auge, les xifres de vendes milionàries inundaven les notícies i els artistes contemporanis, igual que col·leccionistes, galeristes i subhastadors estrella, eren les vedets de qualsevol festa que es preés. La idea d’una enèsima bombolla rondava pel cap de tothom, però ningú no volia renunciar a la bogeria de les vendes. I la venda d’Hirst va ser sonada. Malgrat que ja se sabia la notícia de la caiguda de Lehman Brothers, l’artista va vendre en els dos dies que van durar les subhastes un total de 111,4 milions de lliures (comissions incloses). Sota el títol de Beautiful inside my head forever, pràcticament la totalitat de les 223 obres noves que el seu equip va produir per ser subhastades es van vendre. Hi havia els clàssics animals en formol, els armaris plens de medecines, les pintures giratòries, les papallones o els punts de colors... Sotheby’s va comunicar el seu gran èxit i va afegir que un terç dels compradors no havien adquirit mai art contemporani abans: la casa de subhastes havia aconseguit endinsar-los en el llaminer món de l’especulació i el glamur.
Al marge d’una operació prèvia de Sotheby’s i Hirst quan el 2004 es va desmantellar el restaurant Pharmacy que aquest havia dissenyat, i en la qual van vendre amb un èxit desmesurat tots els seus estris, aquesta era la primera gran incursió d’una casa de subhastes al mercat primari, és a dir, de venda d’obra directa d’un artista al comprador final. Per això, Sotheby’s va llançar una campanya de màrqueting global, va publicar un superb catàleg de tres volums i va muntar una festa per a 1.500 convidats amb xampany i foie embolicat amb làmines d’or.
En un altre moment, inundar el mercat amb tanta obra d’un mateix artista hauria esfondrat les seves cotitzacions, però Damien Hirst, el més carismàtic dels Young British Artists que el publicista Charles Saatchi va impulsar als noranta, podia amb tot. Fins i tot saltar-se els seus poderosos galeristes, Jay Jopling de White Cube i Larry Gagosian, fent trontollar les sòlides estructures del mercat de l’art i obrint el debat acalorat de fins a quin punt les cases de subhasta podien aprofitar-se, de forma tan descarada, de la feina exercida durant anys per les galeries.
Hores abans de la subhasta, amb
el daltabaix de Lehman en boca de tothom, ni Sotheby’s ni Hirst no les tenien totes, però ja no podien fer marxa enrere. I aquells dos dies de bogeria en què les estimacions de venda de la mateixa firma de New Bond Street van quedar curtes van fer pensar que el mercat de l’art era immune als perills dels mercats financers. Alguns economistes creien, fins aquell moment, que els objectes d’art eren una bona inversió en temps de confusió. Avui sabem que aquestes grans inversions van totalment lligades als cicles econòmics. Després de la subhasta, Hirst va jugar al billar al Groucho Club del Soho londinenc i va declarar “estimo l’art i això prova que no estic sol en tot això, el futur és magnífic per a tothom!”.
Però la falsa il·lusió d’un mercat de l’art que viu al marge de l’economia global va durar poc. Clare McAndrew, la prestigiosa economista que cada any posa xifres a aquest impenetrable mercat, va xifrar en 65.900 milions de dòlars l’informe de l’any 2007 i va ajustar el seu valor sensiblement a la baixa el 2008, deixant-lo en 62.000 milions. Però ja el 2009, en plena crisi global, la baixada va ser estratosfèrica, i el va situar en només 39.500: el mercat de l’art havia perdut un 40% del seu volum, carregant-se grans galeries. El sector de postguerra i contemporani va baixar un 60% els dos anys següents al crac. Es va demostrar que el mercat de l’art tenia fonaments més febles del que molts creien. Les xifres de McAndrew mostren com el mercat global, per sorpresa de molts, va recuperar la seva “mala salut” extremadament ràpid: l’any 2011 el valor de vendes gairebé havia arribat al rècord del 2007. I en els anys següents va evolucionar trontollant entre pujades i baixades, mantenint-se entre els 56.000 i els 68.000 milions de dòlars. Avui torna a estar als nivells precrisi i tots els indicadors apunten que en els propers anys es mantindrà a l’alça, fort i robust.
Si bé tot això és cert en xifres globals, no es pot generalitzar: la recuperació no ha estat igual a tots els països. Els EUA, que aviat van sortir de la crisi, van actuar com una potent locomotora per a la seva recuperació global, però el mercat espanyol, un 1% del mercat mundial, no ha tornat, ni de bon tros, a les xifres prèvies a l’esclat de la crisi.
El que el mercat global ha experimentat és una explosió al seu segment més alt, liderat per milionaris que adquirien obres d’un reduït número d’artistes marca com si fossin trofeus. En contraposició, els segments mitjà i baix han patit les crues conseqüències d’un alentiment que, sobretot aquests dos últims anys, ha fet tancar moltes galeries. Les fires, que s’han multiplicat, copen gairebé la meitat de les vendes de les galeries i han fet evolucionar un model de negoci que encara no està preparat per a la transformació que obligarà al mercat en línia.
Aquesta explosió al segment més alt s’ha vist sobrealimentada pel mercat asiàtic. Especialment per la Xina i les seves altes ràtios de creixement industrial que han fet despertar un col·leccionisme que, si bé al principi sols comprava art local, ràpidament va passar a interessar-se pel contemporani més internacional. Amb un 21% de volum de vendes globals, el gegant asiàtic s’ha convertit en el segon mercat més important després del dels EUA, que el lideren amb un 42%, i han depassat lleugerament el Regne Unit, que es manté en un 20%. Per a Christie’s i Sotheby’s el mercat asiàtic suposa avui entre un 30 i un 35% del valor de les seves vendes globals.
Com apuntava al Financial Times fa unes setmanes l’especialista Georgina Adam, en l’última dècada el mercat de l’art ha desdibuixat les fronteres entre l’art, els articles de luxe i el sector de l’entreteniment. El que ens porta de tornada al nostre actor principal, Damien Hirst, criticat precisament per la confluència d’aquests tres sectors. Què ha passat amb les seves cotitzacions? Tim Schneider, autor d’uns dels blogs més interessants i divertits del mercat de l’art, ha fet un seguiment de les obres de la subhasta del 2008 que en aquests deu anys han reaparegut al mercat per arribar a la conclusió que les inversions no han evolucionat de forma gaire positiva per als seus compradors. De les 19 obres revenudes en aquest temps, només una va suposar per al seu venedor un minúscul benefici. A la resta els va suposar sonades pèrdues. Dels 8,1 milions de dòlars pels que es van adjudicar aquestes 19 obres el 2008, els anys següents només s’ha aconseguit arribar als 5,2 milions.
No traguem conclusions precipitades. Aquesta devastadora percepció, certa per a les obres de Beatiful inside my head forever, pot no ser certa si mirem el conjunt del seu mercat, ja que Hirst, entre el 2009 i el 2017, ha estat capaç de generar cada any vendes en subhasta per valor d’entre 18 i 32 milions de dòlars. Una xifra que el seu entorn considera ínfima si es compara amb les seves vendes privades. White Cube afirma que només el 2012 va vendre obra d’Hirst per valor de 110 milions de dòlars, i la controvertida mostra Treasures from the wreck of the unbelievable, que l’artista va presentar el 2017 a Venècia, va vendre obres per valor de ¡330 milions de dòlars!
Encara és aviat per veure com evolucionarà definitivament el mercat d’Hirst. Sens dubte, la història del mercat de l’art li reserva un forat en aquestes complexes dècades. Però no seria el primer ni l’últim l’obra del qual, després d’anys de desbordades vendes, acaba al calaix de l’oblit.
Per finalitzar, tot el que hem viscut aquesta última dècada ha servit per pal·liar els reajustaments que
aquest mercat requeria? The Economist es preguntava la setmana passada si en tots aquests anys el món de les finances s’havia arreglat. I afirmava que, si bé el sistema és ara més segur, no s’havien après totes les lliçons necessàries. Una cosa semblant ha passat al mercat de l’art: el sistema continua sense resoldre alguns problemes estructurals que, com ara més transparència del mercat, el farien més clar, segur i eficient. Sembla que les crisis són consubstancials al sistema, per la qual cosa, si bé no sabem quan, estem segurs que una altra tempesta tornarà a planar sobre el convuls mercat de l’art. I les obres d’Hirst ens continuaran servint d’indicatiu per a una millor anàlisi.
EXPLOSIÓ ASIÀTICA Amb un 21% de les vendes globals d’art, la Xina és el segon mercat després dels EUA TROFEUS MILIONARIS El mercat de l’art s’ha disparat en el segment més alt; el mitjà i el baix pateixen