La Vanguardia (Català-1ª edició)
Icíar Bollaín
Drama i ballet s’entrellacen a ‘Yuli’, la història del ballarí que renegava del seu art
DIRECTORA DE CINEMA
La també directora de El olivo i Te doy mis ojos va emocionar el públic i part de la crítica al Festival de Sant Sebastià amb Yuli, pel·lícula sobre la vida del ballarí cubà Carlos Acosta, amb guió de Paul Laverty i coreografies de María Rovira.
La directora espanyola Icíar Bollaín, el guionista escocès Paul Laverty, el ballarí cubà Carlos Acosta i la coreògrafa catalana María Rovira són els principals integrants del dream team artístic que ahir va emocionar el públic i part de la crítica del Festival de Sant Sebastià amb Yuli. La pel·lícula combina drama i ball per explicar com el protagonista, amb l’empenta de vegades brutal del seu pare i el suport incondicional de la seva mentora, la Cheri, es va convertir en una gran figura del Royal Ballet de Londres, entre altres èxits. De fons, però com un protagonista més, Cuba i les seves penalitats; també la resistència i els talents de la seva gent.
Quan era una nen i passava les hores als carrers del barri havà de Los Pinos, en Yuli semblava el contrari d’un aspirant a ballarí. “Jo volia ser futbolista, volia ser Michael Jackson”, recordava ahir Acosta. Però el seu pare es va entestar a apartar-lo de la vida al carrer i, aprofitant les maneres que apuntava en les seves ballarugues a l’estil Jackson, ficar-lo com fos a la cèlebre escola de dansa de l’Havana.
D’entrada, en Yuli, s’hi resistia i fins i tot s’escapava de les classes. Lluny de l’arquetip que és Billy Elliot, ell no va sentir fins molt tard el desig de ballar clàssic. “Però al final el ballet es va convertir en el seu refugi”, explica Bollaín a La Vanguardia: refugi davant les dificultats del país, davant el problema afegit que comporta allà ser negre i –abans de res– davant aquella severa persistència del seu pare patró, interpretat pel qui va ser coreògraf del Tropicana, Santiago Alfonso. Perquè l’única manera que va tenir en Yuli per deslliurar-se dels esbroncs i pals del seu progenitor va ser accedint a ballar. Finalment a fi de bé, no perquè arribés a dalt de tot sinó perquè “en cas de no haver sigut ballarí, m’hauria fet delinqüent o hauria acabat en un bot”, admet ell.
La narració de Yuli és com una trena d’escenes dramàtiques intercalades amb deu coreografies sobre altres episodis clau de la vida d’Acosta. En les seqüències de dansa, totes de gran qualitat, la càmera s’apropa als ballarins fins a sentirlos respirar; gairebé fins a tocar-los. “El major repte era aquest: explicar algunes coses només a través de la dansa”, assenyala Bollaín. I revela que al principi alguns dels finançadors del film no ho entenien i posaven mala cara. Però la fórmula funciona. No en va la coreògrafa, María Rovira, va rebre una bona salva d’aplaudiments a la sala de premsa, després dels dedicats a tot l’equip en la primera projecció del film.
Iciar Bollaín va triomfar amb Yuli just la jornada que el festival va dedicar a la reivindicació de més presència de les dones al cinema espanyol, on només un 9% de les pel·lícules de ficció estan dirigides per realitzadores, mentre que un 70% dels càrrecs de decisió els ocupen homes. Per comprometre’s a combatre el desajust, els responsables del festival, en presència i amb el suport de la vicepresidenta Carmen Calvo i el ministre José Guirao, van firmar la Carta per la Paritat de gènere en aquesta indústria. Un gest insuficient però necessari.
La directora va triomfar just el dia que el festival va defensar la paritat de gènere en la indústria del cinema