Ennuegar-se amb la història

Salvador Dalí explica a la seva Vida secreta que, quan era petit, s’estava durant hores davant la cuina, amb la boca que se li feia aigua i, a la primera oportunitat, s’esmunyia entre les donzelles i arrabassava un tros de carn crua amb què s’ennuegava fins a gairebé ofegar-se. Sovint, els polítics entren a la cuina de la història atropelladament, n’agafen un capítol i s’ennueguen amb la lectura. Més o menys com li passava al jove artista. Li ha passat a Pablo Casado i no és la primera vegada, perquè ja es va fer un embolic descomunal comparant el final de Lluís Companys amb el que, segons ell, li espera a Carles Puigdemont. Aquesta vegada, a València, ha dit que la situació de Catalunya ara s’assembla “a l’Alemanya dels anys trenta”, fet que sembla un disbarat i sobretot demostra desconeixement de la història. I resulta ofensiu no només per als independentistes en el poder. El PP faria bé de presentar alternatives sobre com abordar el contenciós català, més enllà de voler aplicar un 155 pur i dur, amb suspensió de l’autonomia i no sé quantes coses més. De vegades sembla que els populars veuen el que passa a Catalunya com l’oportunitat de guanyar vots a la resta d’Espanya, quan la seva obligació és enfrontar-se al problema amb intel·ligència (emocional i intel·lectual).

El PP té poca representativitat a Catalunya i no sembla que amb el discurs del nou líder la cosa hagi de canviar. Sens dubte, existeix una dreta catalana que no assumeix el discurs del partit de Casado perquè no ofereix alternatives. El nou president d’aquesta formació hauria de fer una immersió real en aquest territori per entendre per què una part dels catalans han marxat emocionalment de l’Estat. David Cameron, que també era un conservador, va saber retenir Escòcia amb els seus afectes i les seves propostes. A ell no se li hauria acudit mai fer segons quines comparacions ofensives de la història.