La Vanguardia (Català-1ª edició)
Records de Margarit
Joan Margarit presenta ‘Per tenir casa cal guanyar la guerra’, que no vol qualificar de memòries
El poeta Joan Margarit publica, als seus 80 anys, Per tenir casa cal guanyar la guerra, on a través dels records personals mira d’entendre quin és l’origen dels seus poemes.
Joan Margarit (Sanaüja, 1938) arriba als 80 anys amb plenitud de forma però amb un dubte: “D’on sorgeixen els poemes?”. Per això es va plantejar submergir-se en els seus records d’infantesa i primera joventut. El resultat és Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa), una mena de llibre de records, que no són unes memòries tradicionals.
Confessa que s’hi ha estat temps per fer el llibre: “Jo soc poeta. La poesia és lenta i el llibre també ha estat lent”. I recorda la seva màxima: “Qualsevol cosa que vulgui que surti en un poema ha d’estar dins meu”. Això queda demostrat perquè hi apareixen records que ja havia apuntat en algun poema anterior.
“Per escriure aquest llibre m’he servit d’un full de paper on un dia, fa molts anys, amb la meva mare vàrem refer la seqüència temporal dels moviments de la nostra família durant els anys de la postguerra”, atès que en nou anys va viure en una desena de llocs. “També d’un breu diari de la mare que, després de la seva mort, la meva germana Esther va trobar amagat entre les seves coses”, explica Margarit. El títol coincideix amb un vers del poema “Primera nit a Forès”, del llibre Es perd el senyal.
A diferència de les memòries tradicionals, Joan Margarit ha tractat de “bussejar exclusivament en els records que hagin quedat dins la ment i tractar d’entendre per què encara hi són. I, en aquest cas, què tenen a veure amb la construcció dels meus poemes. Perquè, d’on sorgeixen els poemes?”. Reconeix que sí que ha trobat els seus poemes en els records. “Unes memòries –continua– si no són falsificades són molt avorrides de fer. El gènere memorialístic té la virtut de preservar per a les generacions futures allò que algú ha viscut, però no és el meu cas. Aquest llibre és un exercici de comprensió de qui soc”.
“L’he fet seguint la tècnica de la poesia, que també és un exercici sobre tu mateix. El poema no el busques mai en els altres, el busques en tu. Però busques en tu allò que també està en els altres”, resumeix.
Per tenir casa cal guanyar la guerra narra aquests primers anys, les penúries de la postguerra i el rerefons polític, però conclou que va tenir una infantesa feliç: “Hi havia un plat a taula –patates bullides– i els meus pares no em pegaven. A més, no hi havia més nens per comparar-m’hi”.
Si en aquest llibre Margarit recorda
El poeta i arquitecte escriu sobre els records que hi ha a la seva ment i es demana per què encara hi són
aquella primera època, sembla que per lògica hi ha d’haver una continuació. Però el poeta ho rebutja: “Només importen els primers anys. La maduresa és un lío” (insisteix a dir aquest mot i em demana que no l’hi canviï, perquè ‘en un lío hi pots perdre la vida, però en un embolic, que és una paraula tova, no’)”. Considera que cada època d’una persona és avaluada i jutjada per la següent: “Quan som adults, jutgem la nostra joventut; quan som grans, la maduresa, però la senectut ja no la podem jutjar perquè és l’última etapa. La pots disfrutar i prou”.
A l’octubre sortirà la versió castellana a Austral.