El seny del líder

Són molts els grans dirigents que, al llarg de la història, han patit alguna mena de problema psicològic, tal com ens recorda Joana Bonet comentant la possible visita al psicòleg (per mandat judicial) de la dirigent francesa Marine Le Pen: “Le Pen és una dona didàctica que no coneix mel·lifluïtats, sempre a mata-degolla amb tothom. El 2015 un periodista va comparar la propaganda del seu partit amb la de l’autodenominat Estat Islàmic, i ella va respondre implacable, sense ximpleries”.

Un tribunal francès ha dictat que a Marine Le Pen se li practiqui un examen psiquiàtric, i la croissanterie política s’ha arrugat per complet, des de la discretona burgesia fins a l’esquerra despentinada de Mélenchon: mon Dior!, com volen psiquiatrizar la política, per esbojarrada que sigui, han reaccionat. El cas de Le Pen, deixant de banda el seu freudià combat amb el pare –un ultra desfasat que volia convertir el país en una llonganissa amb denominació d’origen–, ha preocupat els jutges, que ignoren si és capaç de distingir entre el bé i el mal.

Le Pen és una dona didàctica que no coneix mel·lifluïtats, sempre a matadegolla amb propis i estranys. El 2015, un periodista va comparar la propaganda del seu partit amb la de l’autodenominat Estat Islàmic, i ella va respondre implacable, sense ximpleries: Com podien comparar-la amb els bàrbars salafistes radicals? Per això va penjar al seu compte de Twitter diverses fotografies d’execucions gihadistes. “Això és Daeix!”, va escriure en un dels seus tuits al costat de les fotos d’un soldat sirià esclafat per un tanc, un pilot jordà cremat viu dins d’una gàbia i el cos decapitat del periodista nord-americà James Foley, la família del qual va haver d’apel·lar al respecte. A Le Pen se li atribueix un delicte de difusió d’imatges violentes que atempten contra la dignitat humana. Em pregunto què passaria si totes aquelles persones que són sovint acusades –molt banalment– de nazis inundessin les xarxes amb els horrors de l’Holocaust a fi de defensarse. La pell descarnada de la humanitat continuaria sagnant. El cas és que Marine Le Pen ha dit que ni boja no deixarà que li facin el test de salut mental.

La relació entre política i desordres mentals és ja molt extensa, i fins i tot sembla demostrat que el 75% dels qui han exercit de prime minister a la Gran Bretanya van patir desordres mentals significatius. N’hi ha hagut a tots els continents: megalòmans, obsessius, narcisistes i psicòpates. Rafael Trujillo, dictador de la República Dominicana, va nomenar coronel el seu fill de set anys; Lindon B. Johnson, successor de Kennedy després del magnicidi de Dallas, va provar a l’arribar totes les dutxes de la Casa Blanca i, uns dies després, va ingressar en un hospital amb un atac de nervis perquè ni la temperatura ni els rajos d’aigua no eren els adequats; i Kim Jong-il, pare de l’actual capitost nord-coreà, només menjava l’arròs que havia estat cuinat sobre un foc fet amb fusta portada de la sagrada muntanya de Paektu. Per no recrearnos amb Trump i les seves patologies confesses. Ara bé, tant de bo aquests líders que actuen com nens malcriats i tirans aprenguessin de la sensibilitat, la resiliència i l’empatia que tenen moltes persones amb trastorns mentals. Bé ho va deixar dit Julio Cortázar: “No qualsevol es torna boig, aquestes coses també cal merèixer-les”. Perquè els bojos de veritat acostumen a ser molt més assenyats que els qui es presenten com messies justiciers.

La relació entre política i desordres mentals és ja molt extensa: megalòmans, narcisistes, psicòpates...