La Vanguardia (Català-1ª edició)
La resposta iraniana
Teheran entaula una batalla indirecta amb Washington pel control del país veí que pot marcar el futur de la regió
Els moviments dels Estats Units per afeblir el règim dels aiatol·làs està provocant una resposta de Teheran a l’Iraq, on a començaments de mes ja van atacar els autonomistes kurds, aliats de Washington.
Teheran ataca els kurds, aliats de Washington, després de l’assalt al seu consolat, del qual culpa els EUA
L’Iran veu més que mai que els EUA volen enderrocar els aiatol·làs i que actuen per desestabilitzar-los
El 8 de setembre els Guardians de la Revolució iranians van llançar set míssils en territori del Kurdistan iraquià, on en aquella hora es reunien els líders del Partit Democràtic del Kurdistan, una agrupació que lluita per més autonomia per a la població kurda a l’Iran. Almenys 15 persones van morir i 35 més van quedar ferides. Era la primera vegada en dècades que l’Iran llançava aquesta mena d’atac contra l’oposició kurda dins de territori iraquià.
En un primer moment l’atac es va interpretar com a part de la campanya de Teheran contra grups opositors kurds, que els últims mesos han intensificat els seus enfrontaments amb les forces de seguretat iranianes. Però les declaracions que van sorgir a l’Iran al llarg de les hores posteriors van confirmar que l’objectiu anava més enllà. Era un missatge per als nordamericans i els seus aliats, com l’Aràbia Saudita o Israel, als quals des de Teheran s’acusa d’intentar desestabilitzar el país i de lliurar una “guerra econòmica” que els pretén asfixiar.
La decisió del president Donald Trump de retirar els Estats Units de l’acord nuclear firmat el 2015 –que fins ara l’Iran ha respectat– i d’imposar noves sancions econòmiques ha tornat a exacerbar la desconfiança de tots els sectors del règim cap als nord-americans.
Els dos països van trencar relacions després de la presa de l’ambaixada dels Estats Units a Teheran quan va tenir lloc la revolució del 1979. Des d’aleshores els Estats Units són “el Gran Satanàs”. Malgrat aquesta enemistat, però, Washington i Teheran van creuar els seus camins a l’Iraq, on irònicament van acabar compartint interessos, sense que cap dels dos països ho volgués.
La invasió dels Estats Units del 2003 i l’ensorrament de Saddam Hussein –que va deslliurar una guerra de vuit anys contra l’Iran als anys vuitanta– va portar com a conseqüència l’ascens de la influència del Govern de Teheran, un escenari que semblava que Washington no havia calculat. I que tampoc no va poder aturar. Durant els temps de Saddam l’Iran va ser el refugi per a desenes d’opositors del règim iraquià que després van guanyar protagonisme al nou escenari que va sorgir després de la invasió. A més de compartir 1.458 quilòmetres de frontera, els uneix la fe xiïta, la facció de l’islam que és majoria als dos països. Milions d’iranians visiten els llocs sagrats del xiisme, com Najaf i Karbala. I l’Iraq, després de la Xina, és el segon comprador de productes iranians no relacionats amb el petroli.
L’ofensiva contra l’oposició kurda establerta a l’Iraq no arribava en un moment qualsevol. Un dia abans, el 7 de setembre, el consolat iranià a Bàssora, la segona ciutat de l’Iraq, al sud del país, i on es produeix al voltant d’un 80% del petroli, havia estat atacada. Els assaltants formaven part del nombrós grup de manifestants que des de fa mesos protesten per l’abandonament del Govern central, la falta d’infraestructura elèctrica i l’escassetat i males condicions de l’aigua, que aquests mesos ha portat més de 30.000 persones a l’hospital.
Les acusacions dels diferents fronts polítics iraquians no s’han fet esperar. Els grups considerats més pròxims a l’Iran apunten al fet que els Estats Units i l’Aràbia Saudita estarien darrere l’atac al consolat. N’hi ha d’altres que acusen el sector més pròxim a l’Iran de promoure el caos per desestabilitzar el primer ministre Haider al-Abadi, que malgrat no haver sortit guanyador a les eleccions del maig passat està mirant de formar Govern mitjançant una aliança amb la coalició del clergue Muqtada al-Sadr.
S’esperava que aquesta aliança aconseguís formar un Govern que, si bé era lluny de ser antiiranià, assegurava més equilibri en les relacions d’aquests dos països, considerats els grans aliats de l’Iraq. Però Al-Abadi, que tots aquests anys de lluita contra l’Estat Islàmic ha mantingut bones relacions amb Teheran i Washington, va caure en desgràcia amb els iranians quan a l’agost va assegurar que, si bé no estava d’acord amb les sancions econòmiques dels Estats Units contra l’Iran, les acataria.
Avui hi ha una gran probabilitat que la coalició d’Al-Sadr i un excap de les milícies xiïtes, Haider alAmeri, puguin arribar a un acord al Parlament iraquià per formar govern aquesta mateixa setmana. Estan en converses per buscar un govern de tecnòcrates allunyat de la influència estrangera, especialment dels Estats Units.
Però sembla que aquest no serà el final de la història. Després de quatre anys de compartir interessos en la lluita contra l’EI l’Iran i els Estats Units entaulen una nova batalla indirecta a l’Iraq. Avui l’Iran veu més que mai que els Estats Units busquen un canvi de règim a Teheran i que fa accions per desestabilitzar el país. No va culpar pas per casualitat els Estats Units i els seus aliats regionals de l’atac terrorista de dissabte a la ciutat d’Ahvaz, situada a pocs quilòmetres de Bàssora, a l’altra banda de la frontera.